Altres plans!

Una sola nit. Cap segona oportunitat. El pròxim 13 de maig a les 19.30 h, el Gran Teatre del Liceu acull una única funció de Semiramide, de Gioachino Rossini: una d’aquelles cites que passen ràpid, però deixen empremta. Una òpera en versió concert (sense escenografia), on tota la força recau en la música i en unes veus capaces de convertir el bel canto en pura tensió dramàtica. 

Estrenada el 1823 a Venècia i inspirada en la tragèdia de Voltaire, Semiramide és una obra de frontera: una de les darreres òperes italianes de Rossini, un comiat amb focs artificials vocals i ombres dramàtiques que encara avui enlluernen. La trama és pura dinamita emocional: la mort del rei Nino, un assassinat sense nom i una reina atrapada entre el desig i el pes del passat. Semiramide s’enamora sense saber que el seu amor és també el seu mirall més fosc. Aquí no hi ha innocents, només veritats que esperen esclatar.

Rossini desplega una arquitectura sonora que és alhora virtuosa i visceral: àries impossibles, conjunts que respiren tensió i, sobretot, moments que exigeixen als intèrprets una tècnica gairebé sobrehumana. Entre ells, l’ària “Bel raggio lusinghier”, una joia que brilla, retratant la lluita interna d’una reina dividida entre el cor i la corona.

A més, el Liceu ha apostat fort per aquesta vetllada irrepetible amb dos cantants que són pura adrenalina vocal. D’una banda, Vasilisa Berzhanskaya en el rol de Semiramide, una de les veus més excitants del panorama actual, capaç de fer del bel canto una filigrana viva, plena d’agilitat i elegància. De l’altra, el contratenor Franco Fagioli, un fenomen tècnic que converteix les coloratures en vertigen pur, amb una expressivitat que travessa l’escenari com una fletxa, cantarà el rol d'Alsace.

No és només una òpera. És una cita amb el límit de la veu humana, amb la bellesa que incomoda i fascina alhora. I, sobretot, és una oportunitat única: una sola funció, una sola nit. Al Liceu, això vol dir una cosa molt concreta: si hi ets, ho recordaràs; si no, algú t’ho explicarà amb els ulls brillants.

S'acosta la cita anual que ens obre les portes dels museus de Barcelona... durant la nit (i de franc)! Durant unes hores (de 19 a 1 h), fins a 94 espais obren portes amb entrada lliure i una programació que va molt més enllà de mirar vitrines: hi trobareu concerts, performances, instal·lacions immersives i visites guiades que us faran veure els museus amb uns altres ulls.

Aquesta edició arriba amb estrenes i rentats de cara interessants: podreu entrar per primer cop a llocs com el Gran Hotel Barcino o el Centre Cultural La Bòbila, i tornar a espais que s’han posat al dia com el Castell de Montjuïc o la Fabra i Coats. I també hi ha celebració grossa: el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes fa 700 anys i ho celebra com cal.

Montjuïc es consolida com un dels grans hubs de la nit, amb fins a onze equipaments oberts —ideal per muntar-vos una ruta potent entre art, història i bones vistes. Si us moveu cap a l’Hospitalet, trobareu una programació cada cop més viva i transversal, amb nous espais i activitats que donen molt de joc. I si busqueu alguna activitat més picant i menys clàssica, hi ha rutes d’art urbà, dansa contemporània i música electrònica. Perfecte per allargar la nit sense canviar de pla!

A més, no tot queda relegat a Barcelona: també us podeu escapar a municipis com Badalona, Cornellà, Esplugues, Sant Adrià, Santa Coloma o Sant Joan Despí, que se sumen a la festa amb propostes pròpies. Us hi apunteu? Aquí podeu consultar la programació.

Si hi ha un moment de l’any en què Reus canvia completament de forma, és durant el Trapezi. Del 13 al 17 de maig, la ciutat tornarà a convertir-se en un gran escenari a cel obert amb l’arribada de la 30a edició de la Fira del Circ de Catalunya, una cita imprescindible per descobrir cap a on mira avui el circ contemporani.

Durant cinc dies, carrers, places i teatres acolliran més de 70 funcions que combinaran acrobàcia, humor, música en directe, poesia visual i molt risc físic.

Aquesta edició del 30è aniversari reunirà companyies internacionals com Collectif Malunés, Compagnie Gaïus o La Triochka, juntament amb noms destacats de l’escena catalana com Escarlata, PSIRC, Hotel Iocandi, Circ Pistolet o Toti Toronell. El resultat és una programació diversa i molt viva, on conviuen grans formats de plaça amb peces més íntimes i experimentals.

Entre equilibris impossibles, humor absurd i coreografies aèries, també hi haurà espai per parlar de temes molt presents avui: la salut mental, la identitat, la memòria, els vincles humans o la mirada de gènere. El circ contemporani fa temps que ha deixat de ser només virtuosisme físic per convertir-se també en una eina per emocionar, qüestionar i explicar el món.

I més enllà dels escenaris, el Trapezi tornarà a convertir Reus en un punt de trobada clau per al sector gràcies a les Jornades Trapezi Pro Catalan Arts, que reuniran artistes, programadors i professionals d’arreu per compartir projectes i imaginar noves aliances.

Si encara no heu viscut mai el Trapezi, aquesta és probablement la millor edició per començar. I si ja hi heu anat alguna vegada, ja sabeu què passa: acabareu aturant-vos a una plaça “només cinc minuts”... i hi passareu tota la tarda.

Què passa quan tot el que es pensa i se sent es posa damunt la taula? L’escriptora britànica Ella Hickson va escriure L’autora (2018) amb aquesta intenció: sense pèls a la llengua. Tal com ella mateixa explica, l’obra és un impuls instintiu que va seguir fins al final, sense imposar-se cap censura i sense pensar en res més que en el que li sortia de dins. El resultat és una metapeça teatral en què una guionista jove lluita feroçment contra el comercialisme i l’estructura patriarcal, a favor d’una praxi creativa lliure.

Ana Serrano Gatell la transporta al català i a l’escenari del Lliure de Gràcia del 7 de maig al 7 de juny amb una posada en escena precisa, on cada element té sentit i comparteix el mateix pes que la resta: un actor no és més ni menys que una llum. L’escenògrafa Judit Colomer articula aquest espai amb una coherència que sosté el conjunt sense estridències.

Nausicaa Bonnín encapçala el repartiment, acompanyada de Javier Beltrán, Ravina Raventós i David Selvas, donant cos a una peça que no busca la comoditat de l’espectador. No és casual que, després de la seva estrena a Londres, generés incomoditat i controvèrsia: la mateixa Hickson va assenyalar que escriure amb total llibertat i provocar rebuig potser evidencia fins a quin punt les dones rarament s’expressen d’una manera tan directa i sense filtres.

La proposta es construeix a partir de capítols i llenguatges diversos que obliguen a un canvi constant de registre; tal com explica Serrano, cada nova escena implicava "canvi de xip mental molt fort cada vegada que l'arrencàvem". Lluny d’una narrativa lineal, l’obra avança per impulsos i ressonàncies que travessen l’escena i el pensament i es mantenen latents al llarg de tota la funció. El vestuari de Berta Vallvé, la caracterització de Paula Barjau, la il·luminació de Marc Salicrú, la música d’Alejandro Da Rocha, l’espai sonor de Carles Bernal i el moviment de Natalia Fernandes contribueixen a aquesta construcció en tensió constant.

És, en definitiva, un dels textos més trencadors de la dramaturga: una peça que incomoda, qüestiona i obliga a repensar qui té el dret d’explicar les històries i des de quin lloc es fa. Aquí podeu comprar les entrades.

Del 8 de maig al 7 de juny, L'Espai Lliure de Montjuïc es converteix en un espai d'alta tensió emocional i tanca temporada amb El fill, una obra del noruec Jon Fosse, Premi Nobel de Literatura 2023, que parla més des dels silencis que des de les paraules. La direcció de Ferran Utzet construeix una atmosfera densa i continguda: una casa aïllada, un poble gairebé buit i una espera que pesa.

Un fill torna després d’anys fora, però el retrobament no té res d’alliberador. Tot el contrari: no hi ha retrobament idíl·lic, sinó incomoditat, silenci i una comunicació impossible que es va enverinant amb la presència d’un veí tafaner. Mirades que duren massa, frases que no arriben a dir el que haurien de dir i un clima que es va tornant cada vegada més opressiu. 

El muntatge es recolza en un repartiment sòlid que dona densitat a aquest univers contingut. Guillem Balart i Jordi Figueras construeixen una parella atrapada en una rutina emocional esgotada, on l’afecte existeix, però no troba canals per expressar-se. La seva interpretació treballa des de la contenció: mirades, pauses i petites fissures que deixen entreveure tot el que no s’atreveixen a dir. El retorn del fill, interpretat per Sebastián Mogordoy, actua com a detonant. La seva presència altera l’equilibri fràgil de la casa i introdueix una energia incòmoda, gairebé estranya, que va desplaçant la realitat del que semblava estable. Al centre d’aquest triangle hi ha també Mercè Pons, que ofereix una interpretació plena de matisos, capaç de sostenir el pes emocional del silenci sense subratllar-lo.

El fill no busca grans explosions, sinó una tensió contínua que converteix la incomunicació en el veritable centre de la història: una família que s’estima, però que no sap com dir-s’ho. Una temàtica amb la qual, qui més o qui menys, es pot sentir reflectit. No us la perdeu.

Hi ha obres que traspassen la ficció i acaben influint en la realitat. Això és el que va passar amb Les tribulacions del jove Werther, la novel·la que Johann Wolfgang von Goethe va publicar el 1774 amb només 25 anys. Inspirada en vivències personals, explica la història d’un jove que, incapaç d’assumir que la dona que estima es mantingui fidel al seu compromís amb un altre home, acaba suïcidant-se. L’impacte del llibre va ser immens: es va convertir en un fenomen literari, però també en un problema social, ja que va provocar una onada de suïcidis per amor entre joves europeus que s’identificaven amb el protagonista.

Més d’un segle després, Jules Massenet va quedar fascinat per aquesta història i en va fer una òpera. Va començar a compondre-la el 1885, però l’estrena, el 1892 a la Wiener Staatsoper, no va tenir gaire ressò. Amb el temps, però, Werther va triomfar a Ginebra i sobretot a París en la seva versió francesa, fins a esdevenir una de les obres més importants del repertori operístic. I ara la podreu veure al Gran Teatre del Liceu, amb funció especial LiceuUNDER35 el día 2 de maig i funcions normals fins al 17 de maig. I amb un repartiment de gran nivell que compta amb el tenor Xabier Anduaga, que fa el seu debut absolut en aquest rol. 

L’òpera se centra en el món interior dels personatges. Werther és un home extremadament sensible que viu un amor impossible per Charlotte, promesa a un altre. Aquesta tensió entre sentiment i deure es tradueix en una música íntima i carregada d’emoció. El paper de Werther és especialment exigent per al tenor, mentre que Charlotte protagonitza alguns dels moments més intensos i dramàtics de l’obra.

La posada en escena, dirigida per Christof Loy i procedent del Teatro alla Scala, aposta per una lectura psicològica i minimalista. Ambientada als anys cinquanta, presenta un escenari sobri dominat per un gran mur que simbolitza la barrera entre el món íntim de la família —inaccessible per a Werther— i l’exterior. Aquesta escenografia reforça la sensació d’aïllament i d’ofec emocional dels protagonistes.

El desenllaç és tràgic: les convencions socials impedeixen que l’amor prosperi. Werther, desesperat, es lleva la vida, i Charlotte arriba massa tard per salvar-lo, just quan finalment confessa els seus sentiments. El contrast final, amb el cant innocent dels nens a l’exterior, accentua encara més la força emocional de l’obra i deixa una imatge colpidora sobre el conflicte entre emoció i norma social. Aquí podeu aconseguir les entrades!

Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Un estel fugaç

L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

La seva obra en pla zenital

A la mostra, podreu descobrir gran part del seu llegat, com els seus primers anys com a artista. Entre 2010 i 2013, mentre estudiava fotografia a la University for the Creative Arts de Farnham, Khadija Saye va concebre el retrat com una eina emancipadora per revelar la complexitat de la societat contemporània. D’aquesta etapa destaquen tres sèries: Madame JoJo’s (2011), amb retrats de la comunitat trans i travesti del Soho; People, sobre la mirada femenina negra com a resposta al colonialisme; i Living, amb retrats de gambians als seus salons londinencs. 

La seva sèrie més reconeguda, Dwelling: in this space we breathe (2017), consta de nou autoretrats en ferrotip que exploren identitat, espiritualitat i trauma a través d’objectes rituals gambians. Després de la seva mort, gran part de la seva obra es va perdre en l’incendi de la torre Grenfell i la sèrie només s’ha pogut preservar completa en format serigrafiat.

Si voleu veure a aquesta artista en majúscules, aquí teniu tota la informació. També podeu participar en una visita d'autor amb la comissària (diumenge, 8 de març a les 12h), en un taller de retrat fotogràfic intervingut (diumenges 12 d'abril i 10 de maig, d'11 a 13h) i de visites guiades a l'exposició en català i castellà. 

Si aneu on faci falta per escoltar el vostre músic preferit, ja no cal que feu quilòmetres fins a la capital: amb el Festival Music Veu, els teniu més a prop que mai. La trobada programa concerts d’artistassos com Rosario, Alfred García, Mariona Escoda o The Christians en diversos indrets de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, i no només això, sinó que escull espais singulars perquè l'experiència sigui encara més grandiloqüent. Alguns exemples? L’Espai Cultural Fòrum Berger, el Teatre Municipal Ateneu d'Igualada, el Teatre Casal de Vilafranca del Penedés –Societat La Principal o cellers emblemàtics del Penedès com Celler Avgvstvs Forvm, Jean Leon, Família Torres, Codorníu, Juvé y Camps entre altres.

Programació completa

Per començar l'any amb bon peu, la travessia musical arrenca el 2 de gener amb un Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. I això és només la punta de llança d’un programa espectacular. El festival continuarà el 18 de gener amb Laura Andrés, que presentarà el seu projecte Piano Piano a l’Espai Cultural Fòrum Berger, una de les pianistes més personals del panorama neoclàssic actual.

El mes de febrer s’obrirà el dia 8 amb Halldor Mar Trio, la formació del músic islandès establert a Catalunya conegut per les seves versions folk-pop i la capacitat de transformar cançons populars en peces delicades. La programació seguirà el 22 amb In Crescendo, el grup vocal que després de celebrar el seu desè aniversari s’endinsa en IN, un nou espectacle a cappella que revisita grans hits internacionals. Sense gaire pausa, el 28 portarà humor amb Miki Dkai, que arribarà a Sant Pere de Ribes amb l’espectacle Padre de Familia: Cosas de Casa.

El mes de març oferirà una doble cita destacada: el dia 14, Gerard Quintana i Jordi Batiste revisitaran l’univers de Dylan a Igualada; i el 21, la proposta d’e-Strings, un quintet de cordes elèctriques que, acompanyat de bateria i teclats, fusiona músiques i estils en un directe potent. Tot seguit, el 28, el Teatre Casal de Vilafranca acollirà Michael Legend, un tribut a Michael Jackson que repassa els moments més icònics del Rei del Pop.

A l’abril, el dia 12, el festival planta els peus a Sant Sadurní d’Anoia amb Mariona Escoda, guanyadora de la primera edició d’Eufòria, abans de continuar cap al Vendrell el 25 amb l’energia ben alta de The Black Barbies. El mes de maig arribarà carregat de grans noms: el 23 actuarà Alfred Garcia a Família Torres, i el 30, The Christians, llegendes britàniques del soul-pop, protagonitzaran una nit molt especial a Jean Leon.

El juny serà un mes intens amb l’acústic de Sole Giménez el dia 6 a Segura Viudas i el tribut impecable de bROTHERS iN bAND a Dire Straits el 13 a Codorníu, espai que també rebrà el 14 Rosario, una de les veus més carismàtiques del flamenc-pop. També hi farà parada Maria Jaume el 21, amb el seu indie íntim a Bell-Esguard, i Clarence Bekker Band el 27, que omplirà d’energia el celler Juvé & Camps.

Ja a ple estiu, el 25 de juliol comptarà amb La Reina del Pop, tribut a La Oreja de Van Gogh, a les Caves Rovellats, mentre que el 24 d’agost els més petits i famílies podran gaudir d’Els Atrapasomnis en un concert gratuït al Parc El Tívoli. La recta final del festival arribarà al setembre amb les havaneres de Port Bo el dia 19, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú, i amb la poesia musical de Roger Mas el 26, que tancarà el cicle entre vinyes al celler Llopart. A quin us apunteu? Aquí podeu comprar les entrades!

Un festival que suma cultura i compromís social

Enguany, l’acció social va destinada a l’Associació Autisme amb Futur, entitat que treballa per oferir serveis, acompanyament i oportunitats a infants, joves i adults amb autisme. L’objectiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn de l’espectre autista i de les seves famílies.