Mosaics, rajoles i panots de Barcelona que et faran mirar a terra

Del panot n’hem descobert moltes coses gràcies al llibre 'Barcelona a ras de suelo' (Edicions UB, 2018), de Danae Esparza. La investigadora explica com l’Ajuntament va convocar un concurs públic l’any 1906, del qual es van triar cinc dissenys de panot que són els més populars avui dia, el més mític dels quals (que es ven com a souvenir) és el de la flor, que al contrari del que es diu sovint, no està demostrat que sigui un disseny de Puig i Cadafalch, tot i que el panot s’assembla molt al paviment de la Casa Amatller que sí que és obra de l’arquitecte modernista. De panots n’hi ha una pila: des de l’històric disseny hexagonal de Gaudí que podem veure al passeig de Gràcia –i exposat al MoMa–, decorat amb estrelles de mar, fòssils i algues (el va fabricar la casa barcelonina Escofet, encara avui en actiu), fins a nous dissenys com el de la B de Barcelona que es va instal·lar el 2008 a un tram del carrer Ganduxer i el polèmic i relliscós panot de les fulles de plàtan de la Diagonal.

A l’exterior de l’edifici trobareu un mosaic de rajoles del segle XVII, de ceràmica esmaltada amb forma quadrangular i amb molinets que combinen verd i blanc.

El paviment de la Sala Alexandre Riquer, al segon pis, és una explosió vegetal amb verds, ocres i taronges fet per la casa de paviments Escofet cap al 1900.

Tesel·les rectangulars de pedra, amb senefes ondulades i motius florals, obra del mosaïcista Mario Maragliano. La factura és de l’any 1900.

A banda de servir un dels millors biquinis de la ciutat, a la Viader tenen un mosaic hidràulic preciós i detallista, fet de grocs, verds i blaus, de principis del segle XX.

Quan el 1968 li van proposar a Miró que fes un mural per a la nova terminal de l’aeroport, no només va acceptar l’encàrrec sinó que va prometre dues obres més que, a banda de donar la benvinguda als visitants que venien per l’aire, ho fessin també per terra –amb l’escultura 'Dona i ocell' al parc Joan Miró– i per mar, amb el 'Paviment Miró' que decora la Rambla, a l’altura del pla de l’Os de la Boqueria, que va realitzar amb la complicitat del ceramista Joan Gardy Artigas. Seguint la voluntat de Miró, l’obra no es va protegir com una peça de museu, sinó que es va fer justament per ser trepitjada pels milers de persones que transiten per la Rambla cada dia.

La instal·lació 'Crescendo appare' de l’escultor Mario Merz és un conjunt de neons vermells incrustats a terra que representen la llei estructural del matemàtic Leonardo Fibonacci. Dit més clar, una progressió aritmètica en la qual cada número és el resultat de la suma dels dos anteriors. Si teniu sort, la trobareu encesa.

Al jardí de les Escultures de la Fundació Joan Miró, entre una desena d’obres hi ha l’escultura 'Teulada' de Perejaume –literalment, una teulada arran de terra– i la placa, entre claveguera i tomba, de Jaume Plensa, de l’any 1990, amb inscripcions en llatí que invoquen (o denuncien) els luxuriosos, iracunds, falsificadors, violents, traïdors, lladres, avars, aduladors i rufians 'dell'arte'.

És un disseny de l'escultor Josep Maria Subirachs i està fet de claus, ampolles de vidre i filament de maquinària de Joan Josep Tharrats.

Si us proposeu mirar a terra mentre camineu per on sigui de la ciutat, us adonareu que el terra és ple d’informació: a banda dels empedrats històrics que parlen del passat de la ciutat, hi ha plaques verdes que apunten les espècies dels arbres plantats i hi ha també les vermelles de la Ruta del Modernisme, que marquen un itinerari per les principals obres de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch. També n’hi ha moltes altres de commemoratives, com les plaques ‘Guapos per sempre’, que reconeixen el servei que han fet a la ciutat una pila de comerços emblemàtics com la històrica El Indio, fundada l’any 1870 i que va tancar el 2014, la Sala Parés, que va obrir portes el 1840, i els històrics Paviments Escofet, en actiu des del 1886, entre molts altres. El terra de Barcelona també serveix d’una mena de passeig de la fama de les persones i moments que han destacat en la història de la ciutat: entre l’Institut del Teatre i el Teatre Lliure hi ha la Ronda de les Actrius, les plaques amb els noms de les actrius guanyadores del premi Margarida Xirgu. A la plaça dels Campions, a la Vila Olímpica, hi ha més de 200 plaques amb els noms de grans esportistes i medallistes d’or, deu de les quals, de bronze, van desaparèixer a principis del 2018. També hi ha poetes amb marca al sòl: al carrer Bon Pastor, entre la Diagonal i Muntaner, hi ha la 'Primera pedra d’homenatge a Joan Brossa', promoguda pel Col·legi d’Aparelladors. A la cantonada de Roc Boronat amb Tànger trobareu paraules de Foix als peus d’un arbre: 'M’exalta el nou i m’enamora el vell'.

Atents si passeu pel número 69 de la Via Laietana. Probablement esteu trepitjant el rellotge lumínic que Joan Cabrerizo va instal·lar-hi l’any 1935, amb esferes de vidre que s’il·luminen de nit marcant hores i minuts, i el rostre daurat de Mercuri, déu llatí del comerç, al centre, al costat de l’escut de la Barcelona de l’època.