Sempre has pensat que el teu alcalde té, ehem, un què? Que aquella empresària mereix ser més coneguda pel seus productes i també per fer pujar la moral a la societat en general? Benvolgut lector/a, a nosaltres ens passa igual. Amb la sana intenció de riure una estona, sense cap més pretensió que fer-nos passar una tediosa tarda d’estiu, amb cap ànim de puntuar ningú (la llista no és un rànquing: això ho fareu vosaltres) i tenint molt present que l’atractiu pren mil formes i colors sense deixar de ser mai ell mateix, us proposem una iniciativa inèdita al territori: els més sexis de les comarques gironines. Esperem les vostres suggerències.
Figueres, 1974
Si la tramuntana es decidís un dia a parlar amb veu humana, manllevaria la de Mónica Naranjo. Atorguem a La Pantera de Figueres un lloc destacat a la llista de sexis gironins tant per la melena bicolor que lluïa a mitjans dels 90 com per la seva coherent i llarga carrera en el pop a la recerca de registres corals cada vegada més arriscats.
Tossa de Mar, 1978
Una de les imatges més belles que la Costa Brava ha llegat a la humanitat podria ser Andrés Velencoso sorgint d’entre les blaves aigües de la Mar Menuda de Tossa. No és un anunci de perfum sinó una estampa molt repetida en el seu Instagram, farcit d’imatges de tot el món però que sempre torna al Born –a l’agost és fàcil trobar-lo de marxa pels bars del seu poble. Si amb la vista no fas prou, ara, a més, te’l pots menjar. El Rocambolesc del Celler de can Roca ha reproduït el seu tors en un gelat, el Velencoco.
Girona, 1983
La filla de l’exconsellera de Salut Marina Geli porta temps donant guerra als platós i els escenaris de Madrid i passejant la seva bellesa cèltica i etèria pels photocalls. Fa uns anys, però, aixecava sospirs al pati de la Casa de Cultura de Girona, quan assistia a les classes de l’escola de teatre El Galliner.
Girona, 1964
Moltes noies de la generació que va créixer amb el rock en català i que van anar (o plorar molt per no poder-hi anar) al concert del Sant Jordi pertanyien un dels dos bàndols: team Gerard Quintana o team Carles Sabater. No cal dir quin era el majoritari a comarques gironines. A ell mai li ha fet gràcia aquest paper però tampoc ningú l’obligava a moure’s d’aquella manera, joder.
Girona, 1996
Per ser sexy no cal ser guapo o guapa. De fet, prou vegades és el menys important de tot. Però si hom ho és, la mescla pot ser brutal. Aquesta jove model i promotora d’actes festius i de moda és una de les cares més conegudes i, segurament, admirades de la nit gironina. Ha passat per discoteques com ara Millenium i Capital i està rere l’organització del concurs Modelo por un día de Banyoles. I, a més, també és DJ. Impossible d’oblidar.
Bellcaire d'Empordà 1968 - Barcelona 2014
Era difícil superar la gallardia de Pep Guardiola a peu de camp però l’empordanès ho va aconseguir. Els no futboleros el recordarem sempre amb la pashmina al coll, vestit de negre i mirant al terreny de joc amb cara de concentració i una cella més amunt que l’altra. Ai, aquella cella. Com la trobem a faltar.
Palafrugell, 1983
Citar 'la veu de Catalunya' en una conversa entre amics és, sempre, garantia d’algun sospir. I és que pocs es poden resistir a la força de la mirada i la veu d’aquesta filla de sirena i pagès de pell blanca i cabell negre i bellesa primigènia i crua, com si el vent i l’aigua l’haguessin esculpit en les roques vermelles del Cap Roig abans de cedir-nos-la durant temps limitat a nosaltres, oh simples mortals.
Granollers, 1973
Polèmic, provocador, intel·ligent, exhibidor orgullós de les seves contradiccions, detestat per alguns per ser taurí i per d’altres per ser catalanista, és, probablement, el membre del Govern de Catalunya que més exposa la seva vida al públic. I, certament, ens encanta veure homes en banyador que trenquin la típica estampa heteropatriarcal tan clàssica dels polítics a l’estiu. I si, a sobre, el banyador els escau d’allò més, fantàstic.
Girona, 1977
L’assot dels fiscals dels jutjats de Girona llueix igual de dur, precís i implacable a la tribuna del Parlament que a la sala del jurat de l’Audiència de Girona. La retòrica política li permet, a més, alguna digressió apassionada, o passar algú pel serrador de la ironia amb un mig somriure força pervers. Sense toga i amb una samarreta reivindicativa, encara ens agrada més.
Girona, 1982
Estem acostumats a pensar en l’alta literatura com una cosa produïda per senyors (més que no pas senyores) d’edat avançada que opinen de tot des de les planes dels diaris. Alícia Kopf, pseudònim de l’escriptora i artista Imma Ávalos, esmicola l’estereotip amb la seva rotunda bellesa i el diàleg interior en forma de cascada freda que conforma la seva novel·la Germà de gel (L’Altra Editorial). La metàfora del fred serveix a Kopf per explorar les seves obsessions i alhora la relació amb el seu germà autista, aliè a l’escalfor dels éssers estimats. Qui no voldria anar-hi a prendre una copa? On the rocks, és clar.
La seva presència als jutjats no passa mai desapercebuda, ja sigui pels seus looks d’extremada, i arriscada, elegància, o per les seves patilles, un clam de justícia contra la depilació masculina tan tristament popular avui en dia. Ens agrada també la seva implicació en diverses iniciatives per la dignificació de la vida de les persones que es prostitueixen. Fa venir ganes de ficar-se en problemes per poder-lo contractar.
Aquesta estudiant d’Eumes-Escola Avançada de Música i So promet donar-nos moltes sorpreses en el camp de la producció de música electrònica i l’art plàstic. La seva plana de Facebook ja apunta maneres. I què cal dir de la seva actitud? Pura energia, pur rock’n’roll.
Narila, Granada, 1961
El rètol de la candidatura socialista a les municipals de 2015 va causar certa confusió a Blanes: en Richard Gere, quan duia les flors a la Julia Roberts al final de 'Pretty Woman', s’havia confós en girar la tercera a l’esquerra per Sunset Boulevard i havia acabat a la Costa Brava? Un candidat atractiu sempre és un plus i els resultats acostumen a demostrar-ho així.
Les noies de la companyia de dansa multidisciplinar La Fada Verda són tan espirituoses com l’absenta, a qui homenatgen amb el seu nom, però és aquesta italiana perfectament gironitzada qui més, ehem, puja la temperatura dels seus números de cabaret, burlesque o danses orientals. Ei, que ho diem perquè és una mestra dels malabars amb foc, no pas per una altra cosa. Quines ganes de malpensar.
Castell d'Aro, 1976
Aquesta filla de mexicana i empordanès llicenciada en Filologia Àrab va deixar l’ensenyament per esdevenir una mena de fetillera bona al capdavant de l’obrador de melmelades Les Eroles. Amb els mètodes més tradicionals i no pocs secrets, transforma les verdures que la família cultiva a la Vall d’Aro mitjançant receptes bastardes nascudes de la barreja d’influències que han conformat la seva vida. És com la Juliette Binoche a Chocolat... però amb un punt més de xili.
Girona, 1968
Els submarinistes són sexis, diguem-ho ja d’entrada. El neoprè estret, i tal. Però a més tenen un halo d’aventurers que segurament ens va transmetre la sèrie del comandant Costeau i que acaba beneficiant Enric Sala, l’únic científic de l’Estat nomenat Explorador Resident de la National Geographic Society. Igual que el mític capità francès del gorro vermell, Sala és un gran comunicador que aconsegueix apassionar audiències explicant ciència, en aquest cas les mesures a prendre per a la conservació de la salut dels mars.
Girona, 1964
Ardu debat: la simpatia i el nas –um, comestible- del petit dels germans Roca, en Jordi, o la introversió, la calma, la pertorbadora imaginació silenciosa, les paraules sempre mesurades del primogènit Joan? Per un estret marge, triem el segon per la seva mirada i per ser capaç de quelcom encara més difícil que cuinar la carta del Celler: ser el millor del món fent una cosa i continuar passejant per la teva petita ciutat com si res.
La Bisbal d'Empordà, 1977
És ros, té els ulls blaus i, a més de cantant, és arquitecte; però els gendres ideals mai han estat sexis. Ens agrada més aviat per la lleugera mala bava de les seves cançons, pel seu fals aire de noi de poble, per la mordacitat del seu Facebook... i bé, d’acord, també perquè és guapo, i punt. Què passa.
Manlleu, 1988
La seva pertinença a l’equip del Geieg ens permet reivindicar sense rubor la gironitat, ni que sigui adoptiva, de la capitana de la selecció femenina de rugby 7 que ens va dur un diploma olímpic de Rio de Janeiro. No hi ha cosa més sexy en el món que una dona que corre per atrapar el seu somni i llençar-lo per sobre els caps dels rivals, com més amunt, amb quanta més força, millor.
Girona, 1977
Si la determinació és sexy, què pot haver de més atractiu que un nedador de fons a mar obert que ni tan sols usa neoprè –en aigües a 15 graus- per sentir encara més el contacte amb el fred i la força de l’oceà? Diu que neda més amb el cap que amb els braços. Que el que el fa tirar endavant és la por a quedar enrere. Que parla amb el mar. El resultat? Un home tranquil·lament irresistible.
Girona, 1968
Narradora latent durant molts anys en què es va dedicar a devorar l’obra altres i a ensenyar història, va esclatar amb Mals hàbits (Gregal), una novel·la històrica i d’intriga ambientada a les albors de la reforma de Martí Luter. Els premis i les bones crítiques no es van fer esperar i van prosseguir amb La mainadera d'Eugène Bourmont (Cossetània), també premi del certamen Vila d’Ascó. Algú que guarda tantes bones històries a dins és sexy per obligació.
La Bisbal d'Empordà, 1977
Ens agrada perquè és un creador sempre a la recerca de noves caixes plenes de sorpreses per obrir. Perquè a l’escenari parla poc i malgrat això l’inunda de carisma. Perquè fa coses tan divertides com 31 concerts en 31 dies, cosa que ens duu a pensar que, sota aquesta aparença discreta, hi ha algú força boig. Algú a descobrir del qui només en veiem una mirada desafiant quan, a l’escenari, aixeca els ulls de la guitarra. Algú de qui, um, en voldríem saber més.
Lleida, 1976
Fill adoptiu de Sant Feliu de Guíxols, aquest antipianista i constructor d’artefactes sonors de reminiscències julivernianes ens convida, a través de les xarxes socials, a participar en actes terroristes contra pianos de joguina, a moure’ns per la vida en skate i a no respectar cap mena de límit entre disciplines com ara la música, la pintura, la fotografia o la creació multimèdia. Caldria estar boig per ser encara més... Oh, wait.
No volem objectivar ningú, però si algú té fantasies sexuals on un pastor el/la rescata d’un llop ferotge... bé, pot inspirar-se (o no: allà vosaltres, que ja sou grandets. Nosaltres prou en fem de sortir-nos-en d’aquest text amb una mica de dignitat) en el responsable de Productes Làctics Pauet, un pastor que ha esdevingut un dels líders de l’emprenedoria al sector gastronòmic i quilòmetre zero de l’Empordà. Val més que ho deixem aquí i ens estalviem qualsevol metàfora o comparació amb els seus deliciosos formatges i iogurts de cabra.
Calonge, 1974
Algú amb tan pocs complexes ens ha d’agradar per força. Si heu presenciat algun dels milers de concerts que aquest esbojarrat grup de versions ha fet al llarg de més de 10 anys voltant per les festes majors de tot Girona, ja sabeu a què ens referim. El mestissatge d’estils va arribar a la majoria d’edat el dia que Fort va cantar per primera vegada una cançó de Jeanette enfundat en un shorts d’atletisme.
Figueres, 1967
Més de 25 anys davant la càmera cobrint els successos del territori han fet que els espectadors dels informatius de TV3 identifiquin Girona amb Sion Biurrun. Des de fa uns mesos ens fa arribar també l’actualitat de les comarques de la Catalunya Nord. Els conductors de telenotícies, sempre tan seriosos i professionals, són sovint obscur objecte de desig. En donem fe.
Girona, 1962
Petita, delicada, amb cert aire de nina de porcellana, aquesta gironina de tota la vida que durant anys va ser una de les dones amb més poder del territori aixeca moltes passions malgrat haver desaparegut, temporalment, de la primera línia pública. La seva veu suau i un somriure sempre a punt amaguen, diuen, un puny de ferro i la voluntat d’una aplanadora industrial. La lluita entre els oposats, l’atractiu de l’equilibri.
Banyoles, 1993
Actualment s’està recuperant d’una lesió de genoll un xic fotuda, però ja tenim ganes de que comenci la temporada i tornar a gaudir de gols com el que va clavar al Saragossa en el darrer minut a finals de la temporada 2015. I també dels seus ulls blaus i el seu somriure, ehem.
Girona, 1967
Alta, pigallada, lleugerament pèl roja i totalment elegant, i en una edat en què, fins fa poc, les dones desapareixien del radar... i avui les trobem tan estupendes com sempre. L’alcaldessa de Girona apareix, per petició popular (efectuada per nombroses veus entre els nostres amics i coneguts) a la llista de la gent més sexy de les nostres comarques. Vots a favor?
Banyoles, 1988
Ulleres de bon estudiant, un enorme somriure, compromís ecologista i opositor guerriller al plenari de l’Ajuntament de Banyoles. Amb aquest currículum, el número dos a les llistes del Congrés a Girona per Catalunya Sí que es Pot es va quedar a les portes de l’escó. Llàstima, ens agradaria veure’l més sovint per la tele.
Girona, 1977
Llicenciat en Geografia i addicte a la bicicleta de carretera, ens agrada no només per allò que és evident a la foto sinó per haver-nos demostrat que, de política, se’n pot fer amb bones idees, i no només amb bons pressupostos. L’estrena de l’espai de la platja fluvial de Sant Ponç, un nou lloc de descans i esbarjo a la roba del Ter que ha tingut un cost pràcticament zero per l’Ajuntament, n’és la prova.
Salt, 1976
Cabells esbullats, cert aire d’artista torturat i amb el cigarret sovint penjant del llavi, el pintor jove amb més projecció de les comarques de Girona ens fa venir moltes ganes d’entrar de puntetes al seu estudi i espiar-lo des d’un racó, ensumant la flaire de trementina i imaginant-nos els seus ulls a sobre mentre ens fa un retrat a la llum de les espelmes.
Figueres, 1971
Actriu de caràcter i escriptora per infants i adults, la figuerenca ens té acostumats a ser la cara dels més senyorials papers de l’escena clàssica, des de Shakespeare a Strindberg. Menys coneguda és la seva vessant de narradora d’històries suggerents. La seva novel·la 'Dóna’t' (Grup 62), protagonitzada per una actriu de teatre atrapada en una espiral de desig amb un desconegut, ens fa pensar què amaga el seu somriure misteriós i sensual.
Regne Unit, 1992
La musa dels runners gironins es va coronar a Rio de Janeiro com la setzena dona més veloç del món en els 10.000 metres, i tots els qui l’hem vista fent sèries amunt i avall per les Pedreres ens vam sentir com si la marca també fos una mica nostra. Forma part de la nombrosa colònia d’esportistes estrangers que resideix a Girona, on hi viu amb el seu marit, el també olímpic, en aquest cas per la selecció irlandesa de ciclisme, Dan Martin.
Sant Gregori, 1966
La seva retirada de la vida pública –va ser alcalde i diputat al Parlament fins 2010- va causar consternació, perquè una foto seva a la premsa local alegrava el dia. Va ser, és i ha estat ell batlle més atractiu que mai hagi gaudit un dels 222 municipis de Girona. Ara es dedica al dret urbanístic. Qui fos pla general.
Girona, 1968
L’edil de Règim Interior i Hisenda de l’Ajuntament de Girona compta amb multitud d’admiradors i admiradores no només per la seva eficàcia en el càrrec, sinó per una mirada cristal·lina i alguns altres trets (físics i de caràcter, no siguem superficials) destacables més. Ens expliquen que de més jove feia tronar i ploure entre els companys d’universitat. Les conquistadores mai perden les seves facultats per quelcom de tan poca importància com és el pas dels anys.
Arbúcies, 1986
La musa del jove realitzador de curts gironí Miquel Casals, protagonista de 400KM –un al·legat contra la precarietat amb què es fa cinema a casa nostra- o Una tarde con Bolaño, és de la Selva interior i els seus ulls han pres els colors de l’aigua i els boscos d’aquelles terres misterioses que s’enfilen per les faldes de les muntanyes.
Argentina, 1976
En aquesta llista estem deixant prou clar que la gent més sexy és també la més intensa, compromesa i apassionada. No ens vénen al cap millors adjectius per a la figura i la tasca de denúncia de la corrupció i la injustícia social efectuada en els darrers anys per l’Albano Dante Fachín, que va iniciar la seva carrera en la comunicació amb un setmanari comercial gratuït que va acabar essent referència del periodisme d’investigació. El nou secretari general de Podem Catalunya ens agrada. Um, molt.
Girona, 1991
El típic vailet que fica els nassos arreu i que disfruta d’una capacitat innata per vendre neveres als esquimals no pot acabar essent res més que empresari. És el cas d’aquest revolucionari de les xarxes socials entre els estudiants de la UdG i emprenedor en, de moment, dues iniciatives: l’aplicació Wanty, per conèixer gent, i De pis en pis, que facilita la recerca d’habitatge als estudiants a Girona i Barcelona. Ens agraden els caps que bullen d’idees. Bé, i els seus portadors, també.
Marroc, 1992
No hi ha res més atractiu que les persones que saben comunicar, dir exactament allò que volen dir i fer-nos arribar la seva passió i entusiasme per la causa que defensen. Així és aquest jove nascut al Marroc però rosinc de soca-rel, que treballa des de fa anys en àmbits com la comunicació positiva i la convivència entre cultures. Diu que creu en les utopies perquè el món ja és, de per si, increïble. No hi podríem estar més d’acord.
Sabíeu que en un capítol de 'Sexo en Nueva York' hi sortia una platjadarenca? Viader va emigrar fa anys a Estats Units a fer d’actriu i model i es va quedar a les portes de ser noia Bond. Avui continua treballant en publicitat, i també és professora de ioga. Una vida molt lluny de l’avinguda principal del turístic municipi, on la seva família hi tenia el videoclub de Can Viader, a tocar del cinema Avinguda.
Sant Feliu de Guíxols, 1969
Escriptor i articulista, i abans professor de secundària, ens agrada el contrast del seu tarannà tranquil i d’una certa timidesa a l’hora de parlar en públic amb la pertorbadora sordidesa i la foscor de la seva darrera novel·la, 'Els nois' (L’Altra Editorial), que explora, encadenant les vides dels personatges, totes les cares de la pèrdua i el dolor.
Torroella de Montgrí, 1955
La seva veu i la seva mirada de gat siamès ens acompanyen des de fa dècades interpretant personatges majoritàriament perversos. Els gironins mai podrem oblidar com aquest actor (per a qui reivindiquem des d’ar mateix la proclamació com el Sean Connery català) feia patir la pobra Dolors, la protagonista de 'Secrets de família' interpretada per Montse Guallar, a la sèrie de sobretaula de TV3 ambientada al barri de Sant Narcís.
Girona, 1976
La regidora del PP al plenari de Girona no apareix en aquesta llista pel fet d’haver perdut molts quilos, sinó pel valor i la determinació a l'hora d’encarar una malaltia –l’obesitat mòrbida- que estronca la vida de molta gent; vèncer-la, i parlar-ne amb la mateixa manca de complexes que sempre l’havia caracteritzat. Ens encanta perquè està guapíssima, però encara ens agrada més allò d’ella que no es veu a simple vista.
Discover Time Out original video
