Bars mítics de Girona

Finals dels anys setanta. Girona era un autèntic desert de color gris però el Barri Vell bullia de vida i de rebels amb (o sense) causa. Primera parada: La Trumfa d’en Mingo. Un parell de birres i cap amunt, que al carrer Nou del Teatre hi falta gent! Començàvem amb unes braves i un parell de canyes més a Los Padules i després a cremar la nit al Potser, al Xic, al Salsitxa, -que havien regentat la Mariona, en Lluís i també en Pua-, o una mica més amunt, al Freaks, just davant del Modern. No va ser fins ben entrada la dècada dels vuitanta que Ninyín, Thió, Quintana i companyia van començar a freqüentar aquest carrer. Al 1990, quan molts d’aquests bars ja començaven a tancar, els hi va arribar (encara més) la fama: Sopa de Cabra el va immortalitzar com ‘el carrer dels Torrats’. Ièee... el temps em va lligar corrent…"

El bar d’en Max Varés, situat al portal de Sant Cristòfol, era l’altre parada obligatòria de la nit gironina. El local,-antic estudi del seu pare-, es va convertir en un dels punts de trobada més habitual dels sectors més bohemis i ‘progres’ de la Girona de la transició. Un bar molt acollidor, amb llar de foc i terrassa, on hi sonava dels Beatles als Rolling Stones passant per AC/DC. L’autèntica festa, però, arribava després: quan marxava tothom i en Max, acompanyat d’uns quants amics, es posava a cantar i tocar la guitarra. Va durar poc temps (del 78 al 86) però mai l’oblidarem. De fet, hi tornaríem ara mateix.

Ho sabem: encara està obert, però ja no és el mateix perquè ja no hi és en Lluís de l’Arc. Ara, gràcies a la seva immillorable ubicació, s’ha convertit en un dels bars amb més turistes per metre quadrat, però anys enrere, durant els seixanta, setanta i vuitanta, pràcticament només el trepitjaven els artistes, estudiants i intel·lectuals gironins. Inconformistes de mena, vaja. I potser algun guiri mig perdut perquè, com deia el mateix Lluís “tenim una catedral al pati”. La gent d’ordre, per cert, es va escandalitzar quan, en comptes d’obrir una botiga d’estampes i ciris com li deia tothom, en Lluís va optar per un cafè. I d’aire parisenc! I, per acabar, una anècdota personal: el meu pare es pren cafè sol, curt i pràcticament sense sucre perquè un dia en Lluís de l’Arc li va dir que el cafè havia de ser així i que si volia un cafè llarg ja podia anar a un altre lloc.

No té res a veure amb l’Arc, l’Enderroc i els bars del carrer dels Torrats, però qui no recorda els xuixos i els suïssos de la Granja Mora? Va obrir les portes l’any 1939, tot i que al principi es tractava d’un colmado que venia llet i iogurts. Un any després, i per culpa d’una brutal inundació, va renéixer com a xocolateria i a poc a poc ja va anar esdevenint la granja que tots coneixem. Aquella que ens oferia productes de casa fets com a casa i tenia la història de Girona penjada a les parets. La Granja Mora va tancar les portes l’any 2002 amb una banda sonora una mica peculiar: Més d’un centenar de persones es van reunir davant la xocolateria i es van posar a cridar ‘No tanqueu!’ i ‘Torneu a pujar la persiana’. Els més nostàlgics, però, estem de sort: la Maria Carme i en Raimon, fills dels fundadors, han penjat pràcticament totes les receptes de la mare al web de la Granja Mora. Arròs amb llet, flam d’ou i fins i tot la xocolata Mora. Bon profit!

Els musclos tigres de Can Julián, els calamars a la romana del Rhin Bar, Isaac el Cec o el Saratoga, que amb el temps es va convertir en el bar de la gent d’ordre de Girona.