Guia ràpida per ser (o semblar) un expert en whisky!

Alerta amb el whisky 'cask strenght'! És un whisky potent potent: literalment vol dir «la força de la barrica». La majoria de whiskies tenen entre 40 i 43 % per haver estat diluïts amb aigua. Si té 56%, és que no això no ha passat.

En Josep Maria Gotarda, propietari de l'Ideal Cocktail Bar i una de les persones que més en sap de whisky d'Espanya, adverteix que «un 'cask strenght' és la màxima potència del whisky de malta, i per apreciar-lo cal tenir un cert entrenament». El whisky d'Islay (una DO escocesa, per entendre'ns) pot tenir fins a 64 %. Per cert, el whisky no és com el xampany, on el substantiu és també una categoria que inclou només una regió de producció i DO específica: hi ha whisky escocès, irlandès, canadenc, anglès, finlandès, espanyol –molt mediocre, per cert– i fins i tot japonès (el més de moda avui en dia), entre d'altres orígens.

Sense el bourbon no existiria el whisky. És un destil·lat fet a partir de blat de moro. Les barriques de bourbon es cremen per dintre i només es fan servir una vegada. Després s'envien a Escòcia i es fan servir per envellir whisky (d'aquí el famós «envellit en roure americà»). No menyspreeu un bon bourbon: «Manté el nervi. La sensació en boca d'un bourbon és més dolça i profunda que la del whisky. Per això es fa servir molt en cocteleria», explica Gotarda.

La pregunta del milió de dòlars! Doncs hi han dues opcions molt senzilles: amb un got de tast o en un got de whisky dels de tota la vida. Aboqueu cinc centilitres de destil·lat. Paladejeu lentament. Primer notareu la fusta i després podeu deixar volar la imaginació palatal identificant notes de brioixeria, torrefactes o fruites. Experimenteu, llegiu, aneu a tastos, el que vogueu, però allò bàsic és reconèixer què us agrada (o si us agrada!)

Aquí fa molta calor, que és l'enemic del beure bé whisky bé (apart del mam de garrafa): Gotarda és partidari de «tenir tots els whiskies a la nevera a 14 º. «A Escòcia fa un fred que pela, i el prenen a aquesta temperatura ambient».

Trieu i remeneu. Els germans Pacielo, propietaris de l'Snooker, un temple erigit en honor al bon mam i al billar de carambola, expliquen que és tant senzill com triar entre sol o amb gel, sense cap fonamentalisme. «Si el demanes sol, és bo tenir un got d'aigua apart per refrescar i anar tastant». O inclús es pot barrejar amb aigua amb una proporció de meitat i meitat (o la que us faci més pes): «L'aigua obre certs matisos dins un whisky que només es troben així», asseguren.

Si el preneu amb gel, explica Gotarda que és cosa bona fer servir un gel rodó especial que quan es desfà aigualeix menys. Ni se us passi pel cap fer servir la merda aquella de les boletes de plàstic refredades a la nevera (ho sento, no mereixen cap altre qualificatiu).

L'envelliment és bàsic. «La gràcia del whisky és el temps en barrica», sentencia Gotarda. Allò òptim és beure un whisky entre els deu i els vint anys d'envelliment. La mescla de barriques és un art: un whisky d'Islay fet en barrica americana, acabat en barrica del Puerto de Santa María, té dos matisos salins diferents, una virgueria. Curiosament, ara comencen a sortir whiskies que no especifiquen l'anyada. Per què? «Et donaran mil motius, però és perquè hi ha més oferta que demanda», sentencia el mestre de bàrmans.

Indiscutiblement és el producte de moda. El single Malt Yamazaki, amb un envelliment de dotze anys i fet en barriques de xerès, va guanyar el premi del Millor Whisky de l'Any del 2015. Segons els Pacielo, és un premi merescut: «Els japonesos són molt perfeccionistes i fan servir la millor matèria primera. Si no tenen el millor del món, ho aconsegueixen. I la seva aigua és molt, molt bona». Gotarda qualifica aquesta ampolla de «producte excel·lent», però opina que està sobrevalorat: «Té dotze anys i està al preu d'un escocès de 18». Costava 85 euros, però ara cotitza entre 120 i 200 perquè l'anyada està esgotada!