5 motius per veure GLOW

No hi ha dubte que “GLOW”, la sèrie de Netflix sobre lluita lliure femenina, s’ha convertit en un dels fenòmens televisius d’aquest estiu. Ara bé, paga realment la pena? És tan feminista com es diu? Rius amb ella o d’ella? D’entrada direm que és efectivament una gran comèdia, però si l’argument curt no us serveix us proposem cinc motius més extensos per no perdre-se-la.

1. Per combativa

Aquesta no és la típica sèrie que ven feminisme per acabar explicant la història de sempre. Al contrari, és tant una reflexió sobre les dificultats de les dones per trobar bons papers a cinema i televisió com una crítica a la seva cosificació a la indústria de l’entreteniment. En l’evolució emocional i professional de la protagonista hi ha una àcida metàfora sobre aquesta lluita, però sense incórrer mai en la complaença (el personatge principal és un desastre absolut, i són aquests matisos els que la fan tan creïble) ni convertint els diàlegs en mítings. Si “GLOW” funciona tan bé és perquè et fa participar d’un discurs molt combatiu contra les desigualtats de gènere però mai et força a empassar-te’l: emana de la mateixa història i els seus gags .

2. Pels 80

Estem molt acostumats a veure els 80 reproduïts en cinema i televisió: és el fenomen nostàlgic de moda. Aquí, afortunadament, no es cau en allò tan fàcil de dir-te que van ser collonuts i que qualsevol temps passat va ser millor. sí, la banda sonora et fa somriure i està plena de detalls escènics que t’evoquen aquella dècada, però també mostra la seva cara fosca, la que naturalitzava el masclisme, mostrava les dones com a simples objectes i la que reservava tots els bons papers dramàtics per als homes. Això acaba creant un mirall força inquietant, perquè veient els 80 de “GLOW” ens adonem que algunes coses hem millorat, però en moltes altres continuem ancorats en una preocupant condescendència.

3. Perquè fa riure (molt) 

Un dels problemes de la comèdia més reivindicativa és que, en l’afany de fer una denúncia solvent, acaba oblidant un dels seus objectius fonamentals, que és el de fer riure. A “GLOW” rius, i molt. La seva paròdia de la caspa pròpia de la lluita lliure femenina és impagable, però encara ho són més els paral·lelismes que estableix entra la vida en un ring i les dificultats per sostenir una amistat, una relació sentimental i una carrera professional. I després hi ha els seus diàlegs, afilats i plens de dobles lectures, i la mala llet amb què retrata l’obsessió de la societat de l’espectacle per dir a les dones com han de ser. A més, aquest és un dels casos de sèrie que va apujant el to a mesura que avança: la seva recta final és absolutament hilarant.

4. Per Alison Brie...

Sabíem que Alison Brie era un actriu amb molt talent, perquè havia demostrat grans aptituds tant per al drama (a “Mad Men) com per a la comèdia (a “Community”), gènere que ha tornat preferent a les seves decisions professionals. A “GLOW” la seva diversitat de registres és enlluernadora: tendre en els moments més dramàtics del personatge, irritant quan actua amb un desarmant egoisme, irònica quan va prenent consciència de les seves potencialitats i sempre divertidíssima en el retrat d’un personatge ple de (necessaris) clarobscurs. En un any ple de grans papers femenins a la televisió, el de Brie mereix considerar-se com un dels imprescindibles en un gènere que no sempre els ha tractat com es mereixen.

5. .. i per Marc Maron

Molt més conegut al seu país que a casa nostra, on fins ara no n’havíem vist pràcticament res, aquest còmic és l’altra ànima de “GLOW”. El seu paper d’entrenador cínic i irreverent, però al mateix temps profundament realista, encarna l’essència mateixa del discurs de la sèrie. Ell representa una era, les seves lloses i també els seus antídots. Com tot gran secundari de la comèdia, et fa riure amb mala consciència, i en la seva subtil evolució apuntala allò que vol representar el personatge principal. L’únic inconvenient és, en el fons, la seva principal virtut: voldries que aparegués més, molt més. A veure si Netflix s’anima i li fa un spin-off, perquè el seu Sam Sylvia mereix molt més recorregut televisiu.