[title]
Era un labrador color xocolata dels de tipus anglès, de treball, petit, massís i amb un tros de cap enorme, dominant però noble, amb aquella carona entre babaua i amable que caracteritza aquesta raça de grans devoradors de llaminadures canines o qualsevol altra cosa que els sembli remotament comestible. No era un gos vell, però el Baldrick patia des de feia anys una agressiva displàsia. La indústria de la venda de cadells, que obliga al creuament intensiu d’exemplars per obtenir cadellades constants, ha fet d’aquesta erosió als ossos dels malucs una malaltia molt comuna que compromet seriosament la qualitat de vida dels animals, sobretot en gossos de races grans. En el cas dels petaners, que si d’alguna cosa van sobrats és de varietat genètica, és molt més rara de trobar. Així que ja ho saps, no compris, vés a la gossera i adopta.
Aquest passat estiu els músculs del Baldrick, que ja no podien comptar amb la subjecció dels ossos per aguantar la seva còrpora, van dir prou i al Camp de Mart de la Devesa es va aixecar un udol col·lectiu en record d’un dels seus mascles alfa. Mai és un bon moment per morir, però com a mínim en Baldrick s’estalviarà veure la segura desaparició del seu espai de joc preferit des que era un cadell i que va freqüentar fins gairebé el darrer dia: els dos prats d’herba de la Devesa que s’estenen allà on antigament hi havia l’hípica i les pistes d’atletisme del Geieg.
La nova normativa sobre tinença de gossos a Girona preveu una millora notable respecte l’anterior: per fi deslligar el gos està permès a Girona. Fins ara, amb la normativa a la mà, els gossos només podien estar-se sense corretja dins els tres espais destinats a tal efecte que hi ha a la ciutat: un tancat a la Devesa on no hi ha ni una font, un altre al Parc del Migdia i un altre a Santa Eugènia. Si volies fer córrer el teu animal i seguir essent un ciutadà cívic, l’havies de dur a un d’aquests tancats, posar-lo a fer voltes i tu, seure a terra. La gran novetat son cinc itineraris on els gossos podran fer una caminada lliures: les ribes del Ter en direcció Salt i Sarrià, les hortes de Santa Eugènia, els camins que menen a la Font del Ferro per la Vall de Sant Daniel i les lleres de l’Onyar al seu pas pel carrer del Carme i la Rutlla.
Aplaudim sense reserves aquesta iniciativa, que d’altra banda només fa que posar per escrit allò que els amos de gossos amb sentit comú ja feien: deslligar els animals a llocs sense trànsit rodat on només hi van els runners, els ciclistes o la gent amb altres gossos. Però l’existència de zones expressament delimitades per deslligar el gos ens fa témer que la tolerància que hi havia envers zones, diguem-ne, espontànies tingui els dies comptats. I aquí cal parlar, específicament, del Camp de Mart.
Sabem que la Devesa està pendent d’una gran reforma i d’una definició d’usos, però el tema dels gossos al parc és quelcom que ningú no aborda i està esdevenint un “elephant in the room” de dimensions ridícules. Ara mateix, els amos de cans són els grans usuaris d’un parc que la majoria de gironins detesten i si bé un sol excrement d’animal ja és massa, la majoria de la brutícia que entristeix l’espai és l’origen humà i no animal. Així ho corroboren els jugadors de futbol veterans que són, juntament amb els amos de gossos, els únics usuaris habituals del Camp de Mart. Troben moltes més bosses de plàstic, ampolles i llaunes que caques. Els amos dels gossos les recullen. Van allà cada dia, als vespres d’estiu s’asseuen a terra. Són els primers interessats en mantenir net l’espai.
En moltes ciutats el passeig dels gossos pels espais públics i l’ús d’aquests per part de les persones s’ha fet compatible mitjançant uns horaris: durant dues hores a primera hora del matí i/o dues al vespre, els cans hi tenen permès alliberar-se de les corretges. Els amos poden fer ús de l’espai públic com qualsevol altre ciutadà, i els que no volen compartir-lo amb gossos saben que, simplement, és millor evitar-lo en aquell horari. Sembla una forma molt senzilla d’organització que mai s’ha aplicat a Girona per motius que desconeixem. Però és que a més el compliment de la norma, ja que la gràcia de l’existència d’una norma és que aquesta es compleixi, es garanteix mitjançant una altra cosa igual de senzilla: l’existència de la figura del guarda del parc, una altra cosa també inèdita a casa nostra. Un lloc tan extens com la Devesa milloraria en confort i seguretat si l’usuari sabés que dins, el algun lloc proper, hi ha algú fent rondes.
Per tot això exposat, senyories, pensem que, a partir del gener, que és quan la nova normativa de tinença d’animals entrarà en vigor en ferm, els gossos no només no haurien de desaparèixer del Camp de Mart de la Devesa, sinó que aquest hauria d’incorporar una petita placa on hi digués “El prat d’en Baldrick”.