Els marcians arriben a Girona

Reposicions, teatre comercial, noms televisius, dramatúrgia catalana i un polsim de noves tendències. Aquests serien, més o menys, els ingredients de la cartellera teatral catalana. Una escena que condemna als artistes més experimentals, més difícils de catalogar, a viure del mercat internacional. Quantes vegades hem vist les obres de Xavi Bobés a Catalunya? I Agrupación Señor Serrano? Que potser provocaríem una hecatombe si un teatre s'atrevís a programar més de tres dies un espectacle de El Conde de Torrefiel? I podria continuar...

Mentre esperem una resposta, els gironins podem somiar que vivim en aquest meravellós món. Un univers paral·lel on fas el vermut amb Romeo Castellucci, dines comentant l'última genialitat de Pablo Gispert i Tanya Beyerler i sopes amb els Atresbandes. Senyores, senyors, preparin els termos de cafè. Del 23 al 26 de novembre els marcians arriben a Girona: Torna la Setmana de la Creació Contemporània al Temporada Alta. 

Si no sabeu quins espectacles triar, si per alguna raó que no entenem no voleu dedicar tot el cap de setmana a les marcianades més extraordinàries del teatre contemporani, apunteu aquests noms:

Ethica, de Romeo Castelluci: És l'etern imprescindible. El creador que necessites haver vist per considerar-te (més o menys) addicte al teatre contemporani. Castellucci no deixa mai de sorprendre i oferir noves i radicals perspectives. Ara aplica aquesta radicalitat a una performance inspirada en l’obra de Spinoza. Una experiència on pensament i cos formen una única unitat. Ah, i hi haurà un gos. 

A floresta que anda, de Christiane Jatahy: Sou dels que us passeu el diumenge entre el Cinema Truffaut i el sofà de casa veient l'últim experiment cinematogràfic de Godard? Ja podeu córrer, literalment, a veure 'A floresta que anda'. Jatahy fa anys que experimenta amb la frontera entre realitat i ficció a partir de la idea del cinema. És l'autora d'aquelles Tres Germanes fragmentades en un escenari teatral i una pel·lícula i de la Senyoreta Júlia que ens obligava a triar, a mirar, diferents esdeveniments simultanis. Doncs bé, ara ha convertit Macbeth en una galeria d'art. Una instal·lació on els actors es barrejaran amb els espectadors.

Guerrilla, de El Conde de Torrefiel: El Conde de Torrefiel són, des de fa anys, un dels noms imprescinibles de l'escena contemporània. Garantia de qualitat, riures assegurats i una capacitat sobrenatural per sorprendre i deixar bocabadat l'espectador a parts iguals. Guerrilla, l'espectacle que presentaran al Temporada Alta, és una conferència, una classe de taitxí i una sessió de música electrònica. Pim pam. Ah! I teatre documental. 

Impulso, de Rocío Molina: Us agrada el flamenco? Aneu-hi. Odieu el flamenco? Aneu-hi. Rocío Molina és una de les millors 'bailaoras' del moment actual, una artista inquieta que respecta la tradició i abraça les avantguardes, que sedueix a puristes i detractors. 'Impulso' no és, cal dir-ho, un espectacle a l'ús. És improvisació i essència, experimentació i talent. Un work in progress. Que per què el recomanem? Perquè als cinc minuts ja no podreu deixar de mirar-la. Molina hipnotitza.  

No se registran conversaciones de interés, de Roger Bernat. En un país normal, aquest senyor ja tindria espai assegurat a qualsevol teatre o festival. En un país normal, podríem veure més de tres o quatre dies seguits els seus muntatges. De moment, però, ens hem de conformar amb atrapar-lo als festivals. No se registran conversaciones de interés' és una reflexió sobre l'Estat Islàmic sense filtres periodístics, on cada espectador rebrà uns auriculars amb tres canals, tres diàlegs diferents entre els combatents i les seves famílies. Un nou pas en la figura de l'espect-actor. 

i com a bonus-track: All-in, d'Atresbandes. El penúltim espectacle d'una de les companyies més sorprenents del panorama actual. El darrer, per cert, el podrem veure durant el mes de desembre a la Sala Hiroshima de Barcelona. Se'ns gira feina.