7 motius per veure 'La la land'

No us imagineu la típica producció coqueta amb llacets i garlandes que va de vintage. No és com quan Michael Hazanavicius va reciclar el cànon del cine mut a 'The artist'. Tot i la seva eufòria colorista, 'La la land' té un tint crepuscular que la fa molt més amarga del que sembla. És un crit de nostàlgia per una època en què el musical era alegre, en què els mals s'espantaven amb una cançó. Ho notareu en veure Emma Stone cantant 'The fools who dream', com si fos ella qui està a punt d'ofegar-se al fons del Sena, en una nit d'hivern. Ho notareu, perquè en el fons és una cinta reflexiva, que no s'ho pren a la lleugera.

Parlem de l'argument, el clàssic 'boy meets girl' (noi coneix noia). Ella és una aspirant a actriu que escriu obres de teatre, però no aconsegueix fer-se espai en la ruta de l'èxit. Mentre va de càsting en càsting, treballa servint cafès en una mena de Starbucks, situat just davant d’un dels decorats de 'Casablanca'. Ell és un pianista que adora Chick Web i Thelonious Monk, però subsisteix interpretant nadales en un local de copes. El que voldria és obrir el seu propi club de jazz. Són Emma Stone i Ryan Gosling, amb una química que no pensàvem que poguessin tenir. De les soles de les sabates, els surten espurnes. I les seves mirades es busquen en l'infinit.

I és un gènere de llarga tradició, que va anar dels teatres de Broadway a la gran pantalla quan l'any 1927 es va estrenar la primera pel·lícula sonora, 'El cantor de jazz'. Els números més brillants de 'La la land' són explosius. Tant que fan venir mal d'altura. Tenim el pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor de maig. Tenim l’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels, una mica com Goldie Hawn a 'Tothom diu I love you'. Tenim el número de claqué dalt del turó, en què ella porta un vestit groc i tots dos semblen aus nocturnes. I tenim un final... un final que mereix un punt i a part.

Haureu entès que això és un caramelet per a cinèfils, amb uns quants motius que ens remeten a l'Edat d'Or del cine americà. No oblidem que hi va haver un temps en què Hollywood es coneixia a tot arreu com la Fàbrica dels Somnis, un lloc meravellós on tots els desitjos es podien fer realitat. Per més que 'La la land' sigui una comèdia porosa, per més que el melodrama s'hi filtri com l'aigua en un colador, és impossible que no us clavi a la butaca amb un somriure grapat a les galtes. Al cap i a la fi, ens parla d'aquells que lluiten per les seves aspiracions, dels romàntics i els valents. Dels que no llencen mai la tovallola. I de la fantasia, el gran enemic del fracàs. El millor aliment mai inventat.