Gelats de pel·lícula

Hi ha coses que canvien, d'altres no. Els nens d'avui dia segueixen formant-se en la doctrina del fetitxisme, llepant cada agost aquests peus congelats amb gust de sugus de maduixa i colorants de tota classe com si els hi anés la vida. Em pregunto quants Frigo Pies va arribar a menjar aquell sacerdot que Buñuel filmava a 'Él' besant les pulcres potetes d'aquells innocents escolanets que anaven a l'església a que els donessin la comunió. Una gran pel·lícula, sí senyor.

N'hi ha prou que la seva pasterada vermella em comenci a regalimar per la barbeta per sentir-me com Vincent Price baixant els escales d'un castell de cartró-pedra. Quan clavo els ullals al bastonet, em comencen a créixer les ungles estil Béla Lugosi, i a l'hora de rostar ja porto un crepat de cabell igualet al de Gary Oldman a la pel·lícula de Coppola. Amb quin em quedo? Aprofitant el cicle Tim Burton a la Filmoteca, què tal si provem amb la versió de Martin Landau a 'Ed Wood'?

Em pregunto si 'Sospita' hauria guanyat en suspens en cas que el que Cary Grant li servia a Jean Fontaine per esmorzar no hagués estat un got de llet, sinó un Mini Milk glaçadet, ben embolicat en la seva paperia de plàstic. Alfred Hitchcock era un mestre indiscutible, però és evident que als anys 40 l'oferta dels supermercats americans no era tan excitant com ara. Llàstima, aquell cilindre tan gustós tenia molts números de convertir-se en el millor 'macguffin' de la història.

Ho he intentat de totes les maneres possibles, us ho ben juro, però el Calippo no admet subtileses. ¿Una barra de gel llarga com una palmatòria de Setmana Santa que a cada xarrupada t'esquitxa la gola? T'ho miris com t'ho miris, el concepte és lasciu. Per això us recomano una sessió de porno 'vintage', a l'estil dels bons temps de Perpinyà, amb títols com 'The devil and miss Jones' o 'Garganta profunda'. Què millor que un estiu amb Linda Lovelace i el seu clítoris gutural?

No hi ha revòlver al món com la Magnum de calibre 44. Ho deia Clint Eastwood, fent de mister Callahan a 'Harry el Brut', i el que diu Clint Eastwood sempre va missa. Jo, d'armes de foc, no en tinc ni fava, però de gelats n'he menjat uns quants. Em quedo amb l'Ametllat, perquè la nata del Frac mai m'ha acabat de fer el pes. I la sola idea d'anar llepant-li la crosta mentre veig en Clint amb americana de tweed fotent trets ja m'alegra l'existència.

Potser és el gelat més políticament incorrecte del mercat. Jo li he trobat la pel·lícula ideal, 'Yo anduve con un zombie', de Jacques Tourneur. És aquella en què un negre de dos metres d'alçada, corpulent i amb una manera de caminar tan mecànica com la de Boris Karloff en aquella antiga versió de 'Frankenstein', feia de mort vivent en una illa del sud del Pacífic. Després de veure-la, aquell cucurutxo amb crosta de xocolata i boletes que pretenen ser 100 % cacau no us semblarà tan inofensiu.

És aquell polo amb gust de préssec en almívar que us fa fer ganyotes cada cop que hi acosteu la punta de la llengua. Ganyotes com les que feien Gregory Peck i Jennifer Jones mentre es mataven a trets de rifle en aquells altiplans del desert, entre cactus, roques i sota un sol de justícia, en aquella gran pel·lícula que es diu 'Duelo al sol'. Sol, Solero. L'analogia no és difícil de captar.

Veig la seva M majúscula, i no puc deixar de pensar en la insígnia que Peter Lorre portava escrita amb guix sobre l'omòplat esquerre de l'abric a 'M, el vampir de Düsseldorf', de Fritz Lang. El Maxibon és el més sinistre i terrorífic article de congelador que coneix el món. Hi deu tenir alguna cosa a veure que sigui un gelat de dues cares, estil doctor Jekyll i mister Hyde. L'obriu per on l'obriu, sempre sabeu que a l'altra banda hi ha un costat tèrbol i fosc que desconeixeu.