Cala Rovira

Després de l’infern en què pot convertir-se la platja gran de Platja d’Aro a ple estiu –d’acord, exagerem una mica: en dos quilòmetres de platja de més de 50 metres d’amplada, algun racó habitable hi trobareu fins i tot al pic de l’agost- la troballa de Cala Rovira, tot continuant pel Camí de Ronda un cop passada la roca del Cavall Bernat, se sent físicament com una bufetada de bellesa. Rarament la trobareu buida, però és tan bonica, tan inversemblantment blanca, verda i blava, que ni tan sols uns inoportuns apartaments que treuen el cap entre els pins i les nombroses famílies que s’hi acosten ens podran espatllar la primera impressió. Si, malgrat l’aspecte idíl·lic del paisatge, no podeu sofrir els jugadors de pales, la Rovira és també la porta d’entrada d’un seguit de caletes –Sa Cova, El Pi, Els Canyers, Belladona– rocalloses i de vocació llibertina on es pot gaudir, amb tranquil·litat reptiliana, d’una lectura assegut a pèl sobre una roca calenta.