Entrevista a Adrià Puntí

Adrià Puntí ha fet tretze cançons a 'La clau de girar el taller' que es mouen entre l’himne roquer i l’intimisme, amb un bon grapat de fletxes tan ben dirigides que ens recorden com se l’ha trobat a faltar. A la vegada també ha publicat el llibre-disc 'Enclusa i un cop de mall', poemes, dibuixos i fotografies acompanyats d’una miscel·lània de noves versions i temes en directe

El títol indica un desig clar de posar-ho tot en marxa, no?
Sí. El desig de collar bé els cargols i que l’eina estigui ben preparada per poder llimar i treure les arestes que calguin.  

T’has sentit alliberat, després de tant de temps?
Home, el fet de treure el disc i l’'Enclusa i un cop de mall' sí que m’allibera. Jo tenia clar que no només havia de treure un CD, sinó que tenia més coses a dir. Per això hi ha hagut l’'Enclusa i un cop de mall'. En què hi ha més informació que a 'La clau de girar el taller'.

Entenc que els impedients legals que tenies per treure disc...
Ja no hi són. Això ha estat el cop de mall.

Has tingut la sensació d’haver perdut el temps en aquests tretze anys?
No. Sí que hi ha hagut moments punyents. Aquest no era l’estat idoni. Però sí que penso que en el transcurs de la vida i de la creació s’han de passar per moments així. No són els que un vol, però cal posar-hi pit i collons i tirar endavant.

Tens tot un repertori nou, ara.
Sí, per això els concerts són més llargs. És un avantatge i alhora un inconvenient per triar les cançons que has de fer en directe. Algunes són cançons que faig des del 2003, però s’han anat revisant. Potser al cap i a la fi sí que són noves en el sentit que quan et poses a l’estudi sempre hi ha un grau d’impressionisme.

Suposo que quan dius impressionisme vols dir canviar coses al darrer moment.
Sí. Per més clara que tinguis la cançó, el moment de l’estudi és el moment de l’estudi. I el tempo podria ser d’una altra manera, però et surt així. I tires endavant.

Un té la sensació que són cançons fetes a foc lent, amb capes i capes.
Però només vam trigar dos mesos a gravar el disc. Quan vaig entrar a l’estudi, tenia el material molt clar. Però vulguis o no, la part impressionista hi és sempre. Comences a gravar un instrument que et dóna peu a veure-ho d’una altra manera. És un procés diferent. Líricament tot estava bastant premeditat.

Aquest és el teu disc amb una sonoritat rock més tradicional.
Sí. Podríem dir-ho així. Però jo crec que cada cançó té un món diferent. Sí que hi ha una unitat, però per mi no té res a veure l’'Esbrina' amb 'La clau de girar el taller'. Tenen un fil conductor però el tipus de producció és diferent. Va haver-hi la unificació del material fet als estudis Soundclub Studio i Music Lan. Però també vam passar per altres estudis. I vulguis o no, es nota.

Tinc la sensació que musicalment és el teu disc més accessible, però el que té lletres més críptiques.
Líricament hi ha hagut una feina punyent. Però no acabava de calçar bé les lletres, de trobar la lògica amb allò que volia explicar. I al final va haver-hi una explosió amb 'La clau de girar el taller' o 'El tornavís', que em van posicionar en com havia d’anar el treball. Ha sigut un procés llarg, ha passat diverses etapes. Però he intentat que tingués una unitat i crec que s’ha aconseguit.

Tòpic: estàs content del resultat del disc?
Sí. Ara segurament ho faria d’una altra forma, però n’estic content.

Has descartat moltes cançons?
Sí, n’han quedat moltes coses fora i tant de bo surtin a la llum. Almenys no és la meva intenció per tornar a fer un altre disc que passin tretze anys!

Per què n’has assumit íntegrament la producció?
El fet que sigui el productor pot ser important però alhora és anecdòtic. És fruit que jo estava en una situació en què no em podia moure de casa. I les vicissituds per poder realitzar el projecte... No el volia endarrerir més. Vaig haver d’agafar el bou per les banyes i endavant les atxes. M’hi podria haver estat una temporada més preparant-lo.

Has acostumat la gent a concerts de quasi tres hores, en contraposició als concerts d’abans. Els donaràs el mateix?
Allò que feia era més aviat 'performances'. Sí que faré concerts llargs, però això no vol dir que no hi hagi petits oasis de performance. Tot dependrà del lloc, de la situació... Això no vol dir que el proper no duri tres hores, tinc prou repertori. Però s’ha de ser conseqüent amb la realitat.

'Fill de presons', una road song gironina, seria la contrapartida rural i paròdica d’aquell rock urbà on sempre surt un paio que és el més dur del bar, no?
Sí, alguna cosa hi ha d’això. També es pot llegir la història d’un que és fill d’un presidiari, i amb la moguda de les festes majors ha gaudit de les noies de totes les comarques i dels seus cuartelillos.

'La clau de girar el taller', la cançó, podria ser del millor David Bowie dels 80.
Potser. També té alguna cosa de Lou Reed. Mentre gravava m’he oxigenat escoltant algunes coses. Però quan estàs posat en molta música necessites silenci al final de la jornada. Però sempre hi ha algun punt colorista amb el George Ezra, la Nina Simone o el Van Morrison. El George Ezra m’ha posat un punt divertit a la vida.

Entre 'Maria' (2002) i aquest la indústria ha canviat, internet ha mogut el món. Com ho notes?
Un s’ha de posar al dia. La indústria en definitiva ha canviat, però en el fons segueix igual, pel que he anat intuint en aquests darrers temps. Les fórmules canvien però l’objectiu és el mateix.