[title]
Tots tenim una Girona. Una manera de mirar i de viure la ciutat. Una manera d'entendre-la. La meva Girona no surt a les fotos d'Instagram ni és una de les postals més venudes. Tampoc apareix a les rutes turístiques.
La meva Girona és la dels croissants de pa de la Fleca de Ronda Ferran Puig, la de l'olor de peix i bullici del Mercat del Lleó un dissabte al matí, la dels melons del 'melonero' de la cantonada del Riu Güell. La de les anades i vingudes cap a Salt, la de les inauguracions d'art al Centre Cívic de Santa Eugènia, la dels cafès del Jamaica i els sucs de meló a l'Antiga. La de l'olor de casa dels meus avis, dels abuelos.
La meva Girona és la que va dels dinars al Sant Ponç a les tardes als Cines Lauren. La del Truffaut com a refugi. La dels dies remenant i comprant còmics a la 22. La del món ple de possibilitats que vaig conèixer al Museu del Cinema. La de les primeres copes per Barraques i les nits del Sunset.
La de les tardes als Oscar i les nits al König. Al de l'Avinguda Jaume I, clar. La d'esperar que em passessin a buscar a les escales de Correus. La de les cerveses negres a la taverna de la Rambla. La de la Mirona. La del quiosc de Plaça Catalunya i els sucs de taronja del Royal. La de les tapes al Padules, les pizzes al Bistrot i els espectacles al Temporada Alta. L'altre gran refugi. La meva Girona és la que va veure néixer (i morir) Atila.
