15 fotos que has de fer a Girona

La catedral de Girona, dedicada a Santa Maria, és un dels símbols més representatiu de la ciutat. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, coincideix amb el traçat urbà de la Gerunda romana, del qual encara en romanen mostres de muralla a l'actual plaça. La catedral, com sabem, és fruit de diverses èpoques i estils, principalment romànica i gòtica. Tot i que durant l’ocupació musulmana, entre el 715 i 785 dC, va ser transformada en mesquita. La seva gran particularitat és que té la nau gòtica més ampla del món, de 22,98 metres, una mica més petita que la de la de la basílica de Sant Pere del Vaticà, que en fa vint-i-cinc. I, per acabar, una curiositat: a la Catedral hi trobem, precisament, l’única gàrgola amb figura humana: la Bruixa de Pedra.

Hi ha molts motius per apropar-se als Jardins de la Mercè: el menjar (bo i amb presentacions de disseny), fer unes bones copes a l’espectacular jardí que li dóna reputació, gaudir d'una proposta cultural... Els Jardins de la Mercè és molt més que un restaurant. És un espai gastronòmic i cultural on podreu veure concerts en directe, recitals de poesia, exposicions artístiques i fins i tot 'mercadillus' secrets. 

Són la típica foto de Girona. Les Cases de l’Onyar, també anomenades cases penjades o del riu, són aquelles que tenen les façanes que donen al riu en el tram de la Rambla i Argenteria. Es tracta de reedificacions de les antigues construccions sobre la muralla medieval de la ciutat, de diversos volums i alçades i façanes de colors vius. Hi predomina el buit sobre el pre i les obertures horitzontals. Una de les més destacades és la Casa Masó. L’any 2010 es van rehabilitar i millors els serveis higiènics de les gaçanes de les cases del sector del Pont de Sant Agustí.

La Casa Salieti és La Casa Salieti és un casal del segle XIV que Rafael Masó va reformar entre 1910 i 1911 per encàrrec de Joan Salieti, un empresari de la indústria del paper molt influent en la societat gironina de l'època i client habitual de Masó. La intervenció del popular arquitecte es va centrar en l'escala d'accés a la planta noble, on va utilitzar els arcs i capitells de les arcades gòtiques preexistents. En els interiors, predomina l'estètica neomedievalista on, fins i tot, Masó va dissenyar una làmpada de sostre, una làmpada de peu i un penja-robes de ferro forjat. A més, en una de les sales de la planta noble es conserva un fris pintat per Joan B. Coromina que representa el poema Canigó de Jacint Verdaguer. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. , un empresari de la indústria del paper molt influent en la societat gironina de l'època i client habitual de Masó. La intervenció del popular arquitecte es va centrar en l'escala d'accés a la planta noble, on va utilitzar els arcs i capitells de les arcades gòtiques preexistents. En els interiors, predomina l'estètica neomedievalista on, fins i tot, Masó va dissenyar una làmpada de sostre, una làmpada de peu i un penja-robes de ferro forjat. A més, en una de les sales de la planta noble es conserva un fris pintat per Joan B. Coromina que representa el poema Canigó de Jacint Verdaguer. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Si passeu per la Plaça Sant Fèlix i hi veieu algú fent un petó al cul d’una lleona de pedra no us espanteu! Expliquen que fa molts anys, al carrer Calderers hi havia “L’hostal de la Lleona”.  Aquest l’establiment tenia com a reclam  una columna encastada a la paret, amb una lleona que s’hi enfilava. Tothom que hi passava podia tocar-li el cul sense fer gaire esforç. Això es va convertir en un costum de tal manera que, fins i tot, quan un foraster visitava la ciutat se li recomanava que li toqués el cul perquè així mai marxaria de Girona i, si ho feia, hi tornaria. Amb el temps el costum va anar canviant i enlloc de tocar-li el cul se li fa un petó. Per si de cas recomenem seguir el costum, així segur que, si no sou de Girona, algun dia hi tornareu.

Es tracta de la zona de verda de lleure per excel·lència de la ciutat, malgrat la trinxada criminal que va suposar la construcció de la variant est. Poseu­vos les esportives o agafeu les bicis i, amb els nens, ja podeu tirar cap el massís de les Gavarres, cap a la que abans anomenaven la Vall Ombrosa, Tenebrosa o Profunda, pel seu enclotament, que forma la llera del riu Galligants . Hi abunden les fonts d'aigües poc mineralitzades, els cabals de les quals depenen de la pluviositat. La Font d'en Pericot és la més antiga, però també hi ha la d'en Fita, la del Bisbe, la dels Lleons i la del Ferro, en la qual l'aigua que en brolla és picant. Hi ha alguns desnivells, però no són excessius si no és que preteneu arribar fins el Castell de Sant Miquel o el Santuari dels Àngels, que podríeu, i és un recorregut meravellós amb una gratificació final en ambdós casos: unes vistes espectaculars que compensen les exigències del camí. Masos amb torres fortificades i el monestir benedictí del segle XI fundat per Ermessenda són punts de molt interès que trobareu en el recorregut. Una excursió fantàstica.

Tots hi hem passat i tots tenim fotos d'aquesta joia. La casa Agullana, coneguda erròniament com a Palau del Vescomtat i també com a casa Fontcuberta, és un edifici format per dos cossos (la més vella ja existia al segle XIV!), situats a banda i banda de l'escalinata de Sant Domènec, que van ser units l'any 1631 per un pont cobert, d'arc rebaixat. L'interior de l'edifici, de planta irregular a causa dels desnivells del terreny, ha sofert al llarg dels anys una pila de modificacions. 

Si volteu pels camins entre la Torre Gironella i la Font del Bisbe trobareu un petit prat amagat amb un banc, algunes restes arqueològiques i poca cosa més. Tampoc hi ha cap plafó ni referència a la jueva en qüestió, injustament desconeguda malgrat haver donat nom a aquest racó modest i romàntic. A l'estiu s'hi està fresc i l'espessa vegetació hi crea una intimitat que segur que era molt del gust de la damisel·la. Potser ho feia servir per a encontres galants o potser per estudiar matemàtiques, que les jueves eren molt seves.

El Teatre Municipal de Girona traspua història per les parets: construït per l’arquitecte Martí Sureda, es va inaugurar l’any 1860 amb el nom de Teatro de la Reina. Va ser, de fet, el primer teatre de la ciutat. Durant la Guerra Civil Espanyola, la CNT el va ocupar i socialitzar programant obres de caràcter social i anarquista. Després, el teatre va passar a mans de l’Ajuntament, anys més tard del Grup Proscenium i, finalment, ha retornat al consistori. El Municipal va tancar portes l’any 1999 per reformes i es va reinaugurar set anys després. Des de llavors, té una programació d’interès general i per a tots els públics.