9 racons secrets de Girona

El bosc de les Estunes és un dels racons més màgics del Pla de l’Estany. Ben a prop de l’Estany de Banyoles, on tampoc no hi escassegen les llegendes, ens trobem aquesta arbreda solcada de passadissos entre roques que formen una mena de laberint natural i on, asseguren els més ancians dels voltants, hi viuen les Goges: unes fades de les entranyes de la terra poc habituades a la llum solar i d’una bellesa inaudita que, si no ens espavilem, ens faran quedar per sempre més als seus passadissos. Si donem, però, la veu a la ciència, és la presència de travertí el que ha possibilitat aquestes esquerdes, una autèntica curiositat natural força rara de veure però relativament freqüent entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà, on ho tornarem a trobar a l’estany d’Espolla. Els arbres centenaris i la obaga calma que s’hi respira converteixen aquesta excursió, relativament poc coneguda, en un passeig màgic i silenciós a través de la pedra i les eres geològiques.

El nucli preromànic de Sidillà és símbol dels misteris de la història, almenys a un modest nivell baixempordanès. Pertany a Foixà, un altre indret que es mereix una visita per part dels més eixelebrats conspiranoics –de debò penseu que el rei Joan I va morir-hi durant una cacera per casualitat? Unes reformes recents, després que la Generalitat ronsegés durant dècades a l’hora d’atorgar-hi protecció arqueològica, han permès evitar que una església d’uns mil anys d’antiguitat es deteriorés encara més. El poblat, que data dels temps de Guifré el Pilós, va ser abandonat cap al segle XIV perquè unes misterioses onades de sorra el van cobrir fins que una activitat d’extracció d’àrids el va desenterrar fa uns 40 anys. Com a conjunt arqueològic medieval té les seves mancances, bàsicament perquè les excavacions i les recerques no han seguit massa mètode, però s’hi respira una màgia, un misteri i uns aires de descoberta que us transportaran a les planes d’'El Nom de la Rosa'.

Us imagineu fer una birra dalt d'una muntanya contemplant l'Empordà? No esteu somiant. El Santuari de la Mare de Déu del Mont, a més de ser la talaia de Catalunya, compta amb servei de restaurant i hostatgeria. Per si us les voleu donar de culturetes durant l'excursió: El santuari es va construr durant el segle XIV i està, com tots sabem,  al capdamunt d'una escarpada muntanya entre l'Alta Garroxa i l'Empordà. A més, el poeta Mossèn Jacint Verdaguer hi va passar l'estiu de 1884. S'ha de veure. I si és amb una cervesa ben fresca després d'una bona excursió, millor oi?

Si necessiteu un volcà ara mateix, de manera urgent, ei, que a tocar de Girona hi tenim un dels cràters més grans d’Europa. El volcà de la Crosa, situat al nucli de Sant Dalmai de Vilobí d’Onyar, té una alçada més que modesta, només 156 metres, però fa més d’un quilòmetre de perímetre i permet una passejada pel que, fa més de mil anys, era el fons d’un llac i ara són camps de conreu a l’abric de les parets de la caldera. Es tracta d’un volcà jove i extraordinàriament ben conservat, i s’ha convertit en un símbol local i un gran indret per a fer una primera aproximació didàctica a la geologia. A una antiga pedrera s’hi ha habilitat un petit aparcament i el paratge compta amb panells informatius per explicar-ne les característiques naturals més destacades.

El nucli més antic de la Vall d’Aro es posa les seves millors gales durant el Nadal per acollir-hi un dels pessebres vivents de més tradició. Però durant la resta de l’any, aquest poblet clarament medieval, lluny de l’espectacularitat (i la sobreexplotació turística) d’indrets més típics com ara Pals, és un passeig deliciós per un conjunt fortificat típic català transformat en vilar de segones residències, però amb força sensibilitat. El castell dels Benedormiens està documentat des del segle XI i sovint s’hi allotgen exposicions artístiques d’interès. Però és si donem l’esquena al castell i l’església i enfilem pel carrer de l’Hospital que el poble ens oferirà el millor d’ell mateix. Entre murs de llinda mil·lenaris i prats de pastures, el pla de la Coma ens recorda com devia ser l’Empordà quan hi campaven els primers fills de sirena i pagès. El silenci és total i la posta de sol, bellíssima.

L’interior de la comarca de la Selva es coneix com La Comarca de l’Aigua i d’això, a Santa Coloma de Farners, no en falta. Només en visitar les fonts del Parc de Sant Salvador ja ens hi tiraríem el dia, però és als boscos de Castanyet on les déus i els hi ha dibuixat un bosc encantat on hi ha tants verds, tanta energia i tanta pau que fins i tot s’hi ha instal·lat un santuari budista on s’hi fan retirs de tres anys. La nostra proposta, tranquils, es pot fer en un sol dia. Amb una parada prèvia per a un esmorzar o un vermut a l’Hostal de Castanyet, una casa antiga amb taules parades amb estovalles de quadres i gossos simpàtics que us donaran la poteta a canvi d’un tros d’entrepà, ens podrem perdre després pel bosc o arribar fins a l’antic nucli de Castanyet, on encara s’alça una església romànica i alguns masos habitats ininterrompudament des de fa segles.

Aquest jardí particular allotja la magnòlia més gran d’Europa i centenars de curiositats botàniques dutes de tots els extrems del món per la família Garolera, una nigassa de propietaris rurals que van convertir el seu jardí privat en un microcosmos botànic màgic i misteriós. La família obre la finca dos cops l’any, per les festes de primavera i de tardor, però es pot concertar una visita trucant a l’Oficina de Turisme d’Arbúcies. Un cedre de l’Himàlaia que dóna com fruits pinyes d’un vermell brillant, camèlies japoneses pàl·lides i delicades com una noia en kimono o nenúfars de regions remotes són algunes de les espècies que ens hi donen la benvinguda. La casa, una mansió de finals del segle XIX que durant la Guerra Civil serví de refugi a centenars de criatures, no es pot visitar però recomanem una discreta ullada per les finestres per poder-hi apreciar un estil d’altres temps meravellosament conservat.

L’antiga fonda Fontsabeu fa anys que no acull ni hostes ni comensals, però el rètol ens assenyala la presència de l’estanc de Llorà, que sí funciona encara com a botiga de queviures i cafeteria, a més de dedicar-se a la venda de tabac. Us ho podríem recomanar tan sols com a curiositat perquè entrar-hi és com viatjar en el temps: en qualsevol altre indret més urbà, l’onada de la gentrificació a hagués passat per sobre d’aquest colmado amb aspecte de postguerra, on les secallones i la mel dels productors de la zona esperen tranquil·lament uns compradors a qui, simplement, ni se’ls passa pel cap que aquestes coses es puguin comprar embolcallades en plàstics de coloraines. Però és que a més l’estanc de Llorà guarda un secret que només descobrireu si us porteu bé i demaneu, amb educació, on és el lavabo. Sortireu a l’exterior per la part de darrera de la casa i us proposem que camineu unes passes, poques, i aixequeu el cap. Entre les branques baixes d’una figuera, apareixerà un jardí boscà que queda enclavat als peus d’una paret de pedra per on raja l’aigua. La casa el tapa totalment des de la carretera i amaga aquest petit espai secret i salvatge on us deixaran prendre tranquil·lament el cafè.