Les 10 platges més íntimes de la Costa Brava

És la primera platja de l’extrem nord del litoral català. De pins tampoc no és que en quedin gaires però a canvi la companyia més probable és la dels pops i els peixos. Només està a uns 500 metres de la platja gran de Portbou pel camí de ronda, però hi ha trams que són més aptes per a les cabres que per a les sandàlies, així que la majoria dels dies amb prou feines hi trobareu algun esforçat nudista. Per arribar-hi cal travessar les Tres Platgetes, que tampoc no estan malament i són un lloc molt adient per a un dia en família; però el premi queda encara una mica més enllà –ni hi penseu d’anar-hi en dies de mala mar o risc de llevantada- i és un racó de còdols petit com un cop de puny, envoltat de penya-segats negres, amb el fons marí exuberant del Cap de Creus i la sensació d’estar molt a prop de la fi del món.

Salvador Dalí i Josep Pla ja ens en parlaven, però poca gent l’ha vista amb els seus propis ulls. Cal arribar fins al far del Cap de Creus des de Cadaqués per una carretereta que crida a la prudència i, des d’allà, davallar a peu pel llit sec d’una riera uns 30 minuts per arribar a un paratge amabilíssim, de suaus contorns arrodonits per mates de ginesta, molt diferent de l’escairat aspecte d’altres entrants d’aquesta costa salvatge. Probablement el nom enjogassat d’aquesta cala prové de la dolçor del paisatge: ens hi trobarem un acollidor raconet de sorra que dóna a un braç de mar protegit de la tramuntana amb unes aigües totalment transparents i quietes que allotgen una extensa pradera de posidònia –recordeu que està protegidíssima. És molt, molt, molt bonica i, si us hi quedeu a dormir una nit de principis d’estiu, el sol sobre els vostres caps a l’alba us farà viure un d’aquells moments intensos de la vida.

Els altempordanesos tenen el Cap de Creus i els baixempordanesos, la Cala Estreta. És immensament més modesta però resulta molt adequada per a l’Empordanet, on Josep Pla hauria considerat de molt mal gust qualsevol mena d’excés i opulència. La bona notícia és, alhora, dolenta: durant l’estiu, el trànsit rodat hi és prohibit i per arribar-hi cal caminar uns 45 minuts des de la platja de Castell pel camí de ronda o bé –atenció- només 20 si remunteu el camí de servei que passa per sota les torres elèctriques des de l’aparcament de Castell. L’esforç, però, és directament proporcional a l’espectacularitat d’aquest conjunt de cales nudistes, lluminoses, obertes a Llevant i molt aptes per a matins assolellats d’hivern, que fins i tot a ple estiu romanen relativament tranquil·les a causa de la passejada que cal per arribar-hi. Si a la caseta de pescadors, que data del segle XV, hi trobeu un senyor de cabells blancs, saludeu-lo: es diu Quico i des de fa anys que hi viu. No té televisió ni ràdio perquè diu que disposa d’una pantalla d’infinites polzades enfocada a l’horitzó, però us indicarà a quina roca cal enfilar-se per trobar unes línies de cobertura mòbil segons tingueu una o altra operadora. Només us en podem dir una cosa més: hi heu d’anar almenys un cop a la vida.

El punt més oriental de la Península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s’apropiés de l’eslògan 'Amanecer de España'- és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d’ells, que compartirem  generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l’Atlàntic.  En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en 4x4, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s’hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d’unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d’un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l’ajuntament.

El fons marí, totalment cristal·lí, la sorra semi gruixuida i les cases de pescadors són dos dels elements més característics de Cala S'Alguer, una platja completament verge que sembla aturada en el temps. Gairebé mai està massificada,- de fet és de les més tranquil·les de la Costa Brava fins i tot a ple estiu-, i, gràcies a les casetes de colors del voltant, forma un quadre d'una bellesa incomparable. Potser ens estem posant molt bucòlics, però quan hi aneu, ho entendreu. De fet, l'any 2004 va ser declarada per la Generalitat de Catalunya com a Bé Cultural d’Interès Nacional.  Ara bé, si és tan tranquil·la és, principalment, perquè no s'hi pot accedir amb cotxe. De fet, per arribar a la cala haureu de travessar un bosc de pi blanc, d'uns 200 o 300 metres. A l'entrar, el primer que veureu, a més de la immensitat del mar, són les casetes. Cala s'Alguer era, de fet, un antic nucli de pescadors, originari del segle XVI, i totament integrat a l'entorn. La platja fa uns 60 metres de llargada i, evidentment, no disposa de dutxes, lavabos ni serveis. I tampoc cal. 

Es tracta d’una platja simplement intocada i des d’on no s’hi albira cap construcció humana. Tan senzill i extraordinari com això. Per arribar-hi, cal conduir per la carretera endimoniada que enllaça Sant Feliu de Guíxols amb Tossa de Mar després de 360 revolts, i estar pendents d’un rètol que indica el trencant de baixada. No hi podrem accedir en cotxe, però es pot deixar fàcilment aparcat a la vora de la carretera. A partir d’aquí, haurem de baixar una bona estona a través del bosc: oblideu-vos de l’estil 'bohemian beach' i calceu-vos unes bones sabates per caminar per la muntanya. L’esforç, però, val molt la pena. A ple agost, hi podeu trobar dos o tres persones en una platja de còdols d’uns 200 metres. És nudista i tremendament estranya pel seu silenci, la manca total de referents humans i perquè, malgrat l’absència total de serveis, es manté prou neta, segurament perquè només gent amb força consciència mediambiental es pega la matada d’arribar-hi. Si tanta soledat us sembla excessiva, continueu un tros més en cotxe i hi trobareu la Cala del Senyor Ramon, que també està apartada però és de millor accés si dueu criatures o gent gran.

Cala Maset és un petit entrant amb uns pocs metres quadrats de sorra, molt proper a la populosa platja de Sant Pol. És conegut com la cala del Pont, doncs la carretera de Sant Feliu a Sant Pol hi passa per sobre fent-hi un petit viaducte. Uns parell de minuts de baixar escales des de la carretera i ja hi serem. I per què, llavors, situar-la entre les platges solitàries? Perquè cala Maset guarda un secret que poquíssima gent coneix: durant els dies del solstici d’estiu, quan el sol surt ben bé per l’est, els primers rajos de l’alba hi cauen just dins i la converteixen en una mena de joier daurat molt diferent de l’ombrívol racó que serà durant gairebé la resta del dia, tot i que no és una mala opció si busquem platja però no ens agrada el sol. Si hi entrem nedant i ens dirigim uns 50 metres a l’esquerra, hi trobarem una roca aïllada on és fàcil enfilar-s’hi per saltar a l’aigua. Els voltants són profunds i la caiguda, d’uns vuit metres, és totalment segura. A cinc minuts en cotxe del centre de Sant Feliu, hi teniu un indret molt semblant al paradís. Això sí, la màgia, com en el conte de la Ventafocs, s’acaba amb les campanades, en aquest cas les de les nou del matí, quan la gentada de l’estiu comença la implacable colonització diària.

Ja per acabar aquesta llista de racons apartats de la Costa Brava, us explicarem una altra història de pirates, però que en aquest cas data del segle XX. La cala Morisca, que és un indret bellíssim i solitari, al qual, com sabem, s’accedeix des de la urbanització lloretenca de Cala Canyelles caminant pel GR-92 i davallant un bon tram d’escales, conté l’entrada a uns túnels que connecten aquesta petita badia i port natural amb una finca propera. Als túnels, actualment segellats, hi romanen encara vies i vagonetes i les restes d’un sofisticat sistema de ventilació i alimentació elèctrica. La infraestructura, perquè es tractava d’una obra de força envergadura, servia al traficant i contrabandista cors Jean Antoine Canavaggio per traslladar amb tota tranquil·litat la mercaderia que arribava per mar fins als magatzems situats a prop de la casa. No és ciència ficció: el 1998, en aquell tranquil llogarret hi van fer el comís d’haixix més important de la història criminal catalana, 17 tones. Avui dia no en queda res de tot això. Però mentre gaudiu de la soledat i d’una aigua plana i poc fonda de qualitats cristal·lines, i de la petita badia que ens aïlla de la resta del món, us hi podeu imaginar una pel·li d’aventures.

Els paisatges d’aquest tram de la Costa Brava central són brutals, però la història que els envolta encara és més extravagant. Aquest petit entrant a recés dels penya-segats sota el castell de Cap Roig, situat entre Mont-ras i Calella de Palafrugell, s’anomena així perquè la mestressa del paratge, la senyora Woevodsky, hi baixava en burro per banyar-s’hi nua. Que la dona no fos russa sinó britànica no ens espatllarà ni la llegenda ni l’excursió pels senders que davallen des del jardí botànic de la finca fins aquest entrant de roca vermellosa, d’aigües sempre tranquil·les i immensa soledat, oficialment registrat com cala Massoni. A pocs metres en direcció sud hi trobarem la cala del Crit, que pren aquest nom d’una llegenda de pirates i, poc després, la de la Fontmorisca, que com el seu nom indica conté una font i hi havia més pirates. Encara més al sud hi ha la cala del Vedell, que fins fa poques dècades allotjava una colònia d’aquests mamífers marins, ara ja desapareguts al Mediterrani. Les tres cales pertanyen a Mont-ras, un poblet uns quants quilòmetres terra endins que va comprar un tros de costa a Palafrugell perquè els seus joves poguessin fer la mili a la Marina Reial. Els serrells d’aquesta compravenda es van arrossegar fins fa poc: Palamós, Mont-ras i Palafrugell s’esbatussaren durant anys per la titularitat de les Illes Formigues, un arxipèlag de pocs metres quadrats que ha costat al vida a molts mariners i on Roger de Llúria va apuntar-se una victòria tot farolejant a la flota francesa per allà pel segle XIII. Prou d’història? Ho sentim, és tan
divertida que no ens en podíem estar. Aprofitarem per dir també que totes les cales esmentades són poc accessibles i garanteixen prou bé els banys en solitari.