Les cales més tranquil·les de la Costa Brava

Des del camí de Ronda de Fornells,-l’antic nucli de pescadors de Begur-, trobem una petita cala (de 15 metres de llarg per 10 d’ample) envoltada de parets de roca. No és, cal dir-ho, el lloc ideal per anar-hi amb la família sencera ja que té poc espai de sorra i, al bell mig, una rampa asfaltada que utilitzaven els pescadors. Malgrat tot, és una de les cales més espectaculars de Begur. El lloc ideal pels que volen molta tranquil·litat i prefereixen anar a la platja a llegir i banyar-se una mica.

El punt més oriental de la Península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s’apropiés de l’eslògan 'Amanecer de España'- és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d’ells, que compartirem  generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l’Atlàntic.  En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en 4x4, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s’hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d’unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d’un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l’ajuntament.

 La cala Morisca, que és un indret bellíssim i solitari, al qual, com sabem, s’accedeix des de la urbanització lloretenca de Cala Canyelles caminant pel GR-92 i davallant un bon tram d’escales, conté l’entrada a uns túnels que connecten aquesta petita badia i port natural amb una finca propera. Als túnels, actualment segellats, hi romanen encara vies i vagonetes i les restes d’un sofisticat sistema de ventilació i alimentació elèctrica. La infraestructura, perquè es tractava d’una obra de força envergadura, servia al traficant i contrabandista cors Jean Antoine Canavaggio per traslladar amb tota tranquil·litat la mercaderia que arribava per mar fins als magatzems situats a prop de la casa. No és ciència ficció: el 1998, en aquell tranquil llogarret hi van fer el comís d’haixix més important de la història criminal catalana, 17 tones. Avui dia no en queda res de tot això. Però mentre gaudiu de la soledat i d’una aigua plana i poc fonda de qualitats cristal·lines, i de la petita badia que ens aïlla de la resta del món, us hi podeu imaginar una pel·li d’aventures.

Aigua Xelida s’ha convertit en símbol de l'anhel de la vida lliure de l'ideari palafrugellenc i primera escala d’Un viatge frustrat, de Josep Pla. Només s’hi pot accedir a peu, des de l’urbanització del mateix nom i anar baixant fins trobar unes escales a mà dreta, o en barca. I, per tant, tot i que va ser la platja guanyadora l’any 2009 del programa ‘El paisatge favorit de Catalunya’, l’ocupació (per sort!) continua essent relativament baixa. De fet, fins al 1950 Aigua Xelida només es comunicava amb Tamariu per un camí de terra. En tot cas, anem al gra: la platja, formada per pedres i envoltada de roques i pinars, té una longitud d’uns 40 metres i una amplada d’uns dotze metres. I per què la recomanem? Doncs perquè és un racó meravellós i espectacular de la Costa Brava. Una platja a la qual s’hi ha d’anar (com a mínim!) un cop a la vida. O dos. O tres. O… ja ho capteu, oi?