Platges de la Costa Brava que triomfaran a Instagram

Cala Culleró és especial. No és una cala qualsevol, és gairebé un escenari d’una bellesa corprenedora i una geologia brutal. Roques de formes zoomòrfiques esculpides per  l’aigua salada i la tramuntana. La més coneguda, de fet, va donar lloc a un dels quadres més coneguts de Salvador Dalí: El Gran Masturbador. Si us canseu d’admirar les roques i jugar a buscar formes animals amb la mainada, podeu prendre el sol a la petita zona de sorra,-en la qual es practica el nudisme-. Però insistim: la gràcia de Cala Culleró és banyar-se a les aigües cristal·lines, al·lucinar amb l’entorn i deixar-se endur. I, de pas, fer algunes fotos per penjar (i triomfar) a Instagram. 

Hi ha platges que s’han de veure. Platges on amb prou feines podem prendre el sol però que cal trepitjar. Una d’elles és la cala dels Frares. Un conjunt de roques de formes al·lucinants que, any rere any, atrau una pila d’amants de la fotografia. No té cap servei i és completament natural però és totalment addictiva: un cop et banyes en aquest idíl·lic entorn és difícil acceptar remullar-se en altres platges. D’acord, potser exagerem però la cala dels Frares s’ha de viure.  Com accedir-hi? S’hi pot arribar des del camí de Ronda que comença a la platja de Lloret i travessa Sa Caleta. 

Platja Fonda és una de les cales més curioses de la Costa Brava: està als peus d’un penya-segat que li dóna ombra, envoltada d’una gran ‘paret’ que la protegeix. I, de fet, per accedir-hi haureu de baixar unes quantes escales. Tot i que durant els mesos d’estiu a vegades hi veiem un ‘xiringuito’, és ben bé un amagatall salvatge. L’aigua presenta tonalitats fosques, degut al color de la sorra (fosca i gruixuida) i l’ombra de la gran roca. S'ha de veure. 

Hi ha platges ideals per banyar-se, anar-hi amb la família o prendre el sol. Altres, són un espectacle per a la vista. Un bon exemple és Cala s’Aguia, a Blanes. Una petita cala, força protegida, a prop del Jardí Botànic Pinya de Rosa (que també paga la pena visitar) que fa les delícies dels fotògrafs i fans de l’snorkel. Es tracta, això sí, d’una platja de còdols i petites formacions rocoses que pesen més d’una tonelada. El nom, per cert, prové de la punta rocosa que la protegeix al nord i els illots del costat. No podreu estendre la tovallola, però ho petareu a Instagram. 

El punt més oriental de la Península Ibèrica –encara que fos Alacant qui s’apropiés de l’eslògan 'Amanecer de España'- és també la part més salvatge de la Costa Brava, una autèntica Finisterre tan espectacular com traïdora, sembrada de ruïnes de fa mil anys i encara molt gelosa dels seus secrets més ben guardats. Un d’ells, que compartirem  generosament amb vosaltres, és la Cala Tavallera, situada a uns dos quilòmetres del Port de la Selva però només accessible a peu a través del GR11, el sender que connecta el Mediterrani amb l’Atlàntic.  En alguns blocs i guies asseguren que és accessible en 4x4, però de tota la vida la forma més segura per arribar-hi sense deixar-s’hi les banyes ha estat mitjançant una caminada d’unes dues hores que culmina en un merescut premi: una cala pràcticament deserta estiu i hivern, on hi ha un refugi per pernoctar i les albes hi tenen gust de naixement d’un món nou. El fons marí és espectacular i compta amb una espessa pradera de posidònia. A ple estiu s’hi reuneixen moltes petites embarcacions, però a principis o finals de temporada segur que no us hi troba ningú. Per assegurar-se que el refugi està en bon estat i disponible, el millor és trucar a l’ajuntament.

A un racó de la platja de la Mar Menuda, a Tossa de Mar, trobem un petit paradís: una petita cala on es banyaven les dones. Explica la llegenda (que podreu contrastar parlant amb els més grans de la vila) que els homes es banyaven a la Platja Gran i les dones a la Mar Menuda. Aquesta cala petita, íntima i d’aigües tranquil·les, s’ha convertit, amb el temps, en la preferida de moltes famílies. A més, esclar, de lloc de peregrinatge de molts addictes a l’snorkel, ja que entre les seves roques hi ha una pila de peixos. Un d’aquells racons de la Costa Brava que s’ha de visitar. I, de pas, fototografiar! 

Roques Planes és una de les platges més peculiars de la Costa Brava. D’entrada perquè està situada en un cap rocallós i plena de roques de formes arrodonides. I, a més, tot just davant hi ha una sèrie d’illots rocallosos al·lucinants com la Roca de Ses Gavines i els Esculls de les Cigales. Tot i que molts banyistes (nudistes o vestits) opten per estendre la tovallola damunt les roques, la cala també té un petit espai de sorra fina ideal per prendre el sol. Per rematar-ho, es tracta d’una platja ideal per fer snorkel. Sens dubte, una de les platges més al·lucinants i inoblidables de la Costa Brava. 

Platja d’Aro també amaga petits grans racons. Un d’aquests és la Cala del Pi, a poc més de deu minuts de la Platja Gran però a un món de diferència: Oblideu-vos de la massificació extrema, de la música alta i dels tan característics edificis. La Cala del Pi està protegida per pins i roques, les aigües són cristal·lines i, tot i estar tan a prop del nucli urbà, el grau d’ocupació a ple estiu no és exageradament alt. La mala notícia és que gairebé darrere hi ha unes quantes cases, però gràcies a la vegetació, no espatllen gaire el paisatge. Ras i curt: sembla treta d’una postal. 

Més coneguda com Cala dels Enamorats, aquesta petita cala és una mena de closa de mar que es recargola encerclant el mar i formant, ara sí, una petita piscina natural. No només és un racó idíl·líc i força tranquil, també ofereix unes vistes al·lucinants de Llança, el Port de la Selva i, fins i tot, el Cap de Creus. Una petita i desconeguda joia. Per arribar-hi el millor és anar-hi amb barca o caiac a través d'una obertura que l'enllaça amb el mar, però si us atreviu també podeu accedir-hi a peu. Amb bon calçat, això sí.

Sí, Begur té un munt de platges al·lucinants, per què triar precisament aquesta, que no té cap servei? A banda que no està tan sobresaturada de gent guapa com Sa Tuna o Aiguafreda, ens agrada perquè és l’única platja nudista a la Costa Brava centre, perquè els colors intensament vermellosos de la roca que emergeix a la badia la converteixen en una cosa rara i viva, perquè la forma semicircular en fa una platja molt acollidora, perquè roman relativament poc freqüentada per colles o criatures, doncs cal caminar força per arribar-hi des del Camí de Ronda, i perquè en realitat les platges que molen són les que no tenen ni quiosc de gelats i et permeten creure per una estona que la resta de la vida no existeix. L’únic inconvenient és que les altes parets dels penya-segats que l’envolten hi aboquen ombra a partir de mitja tarda, així que aprofiteu-hi bé el matí.