Sitges és popular pel seu cèlebre festival de cinema fantàstic i de terror, però hi ha molts altres racons típics que cal descobrir la resta de l'any i molts motius per anar-hi. Calceu-vos unes bones vambes i anul·leu els plans pel cap de setmana, Sitges enganxa i només està a menys de dues hores de Girona!
Fins fa no gaire, pujar al campanar de l’església de Sant Bartomeu, l’emblema més popular de la vila, era un privilegi reservat a molt pocs. Des de fa uns anys, Museus de Sitges organitza una visita guiada mensual –les entrades volen a la velocitat de la llum– a l’interior d’aquest temple de torres assimètriques construït al segle XVII. Pregunteu per què les campanes –que encara es toquen a mà– tenen nom de dona.
Chiringo' es deia el cafè infusionat amb una mitja que prenien els treballadors cubans de la canya de sucre. Amb el diminutiu 'chiringuito', van batejar l’any 1913 el restaurant sitgetà situat al passeig Ribera que ha donat nom a tants quioscos de vora mar repartits per tota la península.
Sant Bartomeu, patró de Sitges, ha d’estar ben satisfet amb el tribut que li reten cada any els sitgetans: 36 hores de Festa Major que comencen a les 12 del migdia el dia 24 d’agost de cada any amb el tradicional concert de gralles que omple i rega de cervesa el Cap de la Vila. Entre tots els moments emotius que es viuen durant aquestes 36 hores, hi ha el pilar de 4 que baixa i puja de nit les escales de la Punta, a càrrec de la Colla Jove de Castellers de Sitges.
No només té el xiringuito, el primer Pachá del món i la primera pizzeria d’Espanya. Sitges també disposa d’una de les restes humanes més antigues de Catalunya: la mandíbula d’un neandertal trobada per mossèn Santiago Casanova a la cova del Gegant, dipositada a l’Arxiu Històric de Sitges el 1998. Serveix per afirmar que un dels primers catalans era sitgetà?
Del xató se n’ha escrit literatura com per empaperar el passeig de la Ribera sencer, en especial sobre el capítol que es refereix als seus orígens i a l’eterna rivalitat entre Sitges i Vilanova i la Geltrú. El més probable, apunten els vells savis, és que tot plegat fos una estratègia de màrqueting per promocionar el plat. Els Rafecas, la família que regenta des del 1963 el restaurant La Nansa (Carreta, 24), expliquen la seva recepta: escarola, bacallà esqueixat, tonyina esqueixada –res de llaunes!–, anxoves i olives arbequines. I la salsa porta nyora, ametlla, avellana, pa torrat, anxova, all –escalivat per evitar que piqui–, vinagre i bitxo. Delícia.
Que Rusiñol i companyia van fer de Sitges la meca del modernisme no és cap secret, com tampoc ho és el Cau Ferrat, temple de creativitat on l’artista es va establir a finals del segle XIX. Però el motiu que va portar Rusiñol a enamorar-se de la vila una tarda del 1891 va ser la llum, el paisatge i la gent que hi va trobar. Per entendre-ho, només cal recórrer el centre del poble, si pot ser entre setmana a primera hora i a l’hivern, per evitar els turistes
Al Parc Natural del Garraf hi ha l’únic monestir budista de Catalunya, el claustre Sakya Tashi Ling, fundat l’any 1996 al Palau Novella. El lloc és impressionant i s’hi pot anar caminant o amb bicicleta des del mateix centre de la Vila. Només cal pujar el camí de la Fita fins a arribar al polígon industrial del poble i seguir pel carrer del Migjorn endins del parc fins a arribar a la Plana Novella.
Venir fins aquí i no aturar-se uns minuts davant del mar, hauria de ser pecat. Si pot ser amb una canya a la mà i a una terrassa apartada i bonica en la seva senzillesa com és la del restaurant del Club Nàutic, a l’espigó de Llevant, encara millor. Si fa bon temps, pregunteu si podeu banyar-vos al mar des de l’escaleta que baixa de la mateixa terrassa. La glòria.
"Fou l’amor a primera vista. Rusiñol, com Roig i Soler i com Mas i Fontdevila, s’havia enamorat de la llum de Sitges. I cosa que encaixava perfectament amb el seu temperament romàntic, amb el fons de tristesa que amagava sota la rialla s’enamorà també dels nostres patis, del ‘pati blau’". Trobareu aquesta inscripció, extreta del 'Llibre de Sitges' de Ramon Planes, al costat del número 12 del carrer d’Àngel Vidal, l’espai que va pintar Rusiñol el 1892, i que es pot veure entre les reixes de la porta.
És la segona residència d’un bon percentatge de sitgetans de totes les edats, i ho ha estat també per a les generacions anteriors. A El Cable hi passem més hores que a casa i en bona part és perquè el menjar que fan és com el de casa. Podria escriure poemes sencers a les seves croquetes de pernil, a la truita o als calamars a la romana. Però si hi ha un plat incomparable, són les seves braves.
Discover Time Out original video
