Lligar per mòbil

El tren sempre ha estat l’espai idoni per a esprémer allò tan recorrent del “quina casualitat i què bé que t’he conegut per fer més entretingut el viatge”. La pel·lícula ‘Antes del amanecer’ ha fet molt mal (no tots som Ethan Hawke o Julie Delpy) però també ha permès encetar converses desacomplexades amb el tren en marxa. Però, atenció, hi ha unes normes bàsiques. Millor el tren convencional que l’AVE, més que res per un tema de durada, i molt millor en direcció a Girona. El motiu és senzill: a Barcelona hi ha massa opcions per baixar del tren i ésmolt més complex allargar els atzars fins al bar, però a Girona vas a petar al bell mig de les mogudes.

No hi ha res millor que una bona pel·lícula en versió original per vendre’t com a cultureta. A Girona la cinefília té un nom: el Truffaut, bressol de les produccions independents i del cinema compromès. A banda que l’edifici té la seva història com a antiga seu del Modern i conèixer-la et dóna un plus d’identitat gironina, el seu vestíbul és el lloc perfecte per a començar converses sobre la dimensió sociopolítica del melodrama iranià o declarar-te fan de les projeccions en 70 mil·límetres sense tenir ni idea del que representen. Aquí, lligar, i triomfar, s’associa a la ficció, i al capdavall una cosa i l’altra no deixen de ser el mateix. Imprescindible portar una samarreta de ‘Jules et Jim’, per exemple.

Per més que sempre siguin motiu de trifulga administrativa, Girona és una ciutat de bars amb grans terrasses. I en particular les de la Plaça Sant Agustí (també plaça de la Independència) tenen, com tots sabem, una disposició meravellosa que afavoreixen una itinerància panoràmica. En algun moment del cap de setmana, per allà hi passa mitja ciutat. I per descomptat són una excusa excepcional per a les coreografies de mirades furtives. També per a practicar un esport que no entén de gèneres: aquell que consisteix a desfilar oportunament davant dels que estan asseguts, o bé en asseure’t per identificar futurs objectius. N’hi ha que ho porten fent mitja vida, a Girona.

Que la seva etiqueta de “restaurant més romàntic d’Espanya” no us espanti. Le Bistrot és el local de Girona amb l’atrezzo i l’atmosfera més adequats per a les relacions eventuals. L’ambient afrancesat, acompanyat de la sensació que si hi ets és perquè tens alguna cosa a explicar, projecta fins a l’infinit les teves possibilitats d’èxit. Escenari de rodatges i mil batalles que es poden convenientment exagerar per a l’ocasió, aquest restaurant contribueix dia rere dia al contacte entre nadius i foranis. El seu mèrit radica en que fins i tot les pizzes són sofisticades. Si no ets interessant, no pateixis: Le Bistrot t’hi fa. I sembla més car del que és, contribuint a l’agermanament de classe.

Hi ha una vella màxima segons la qual a Girona les millors anatomies són de lletres i la seva universitat, un temple per a la seva exploració. Tinguis l’edat que tinguis, perquè sempre pots passar per una persona disposada a formar-se durant tota la vida, la Facultat de Lletres és el punt de trobada per a converses insubstancials però molt prometedores sobre els clarobscurs de l’existència i la necessitat inapel·lable de sortir entre setmana. En particular les escales que hi accedeixen, pel seu caràcter cerimoniós, són el centre neuràlgic del pa que s’hi dona. Asseu-t’hi, fes cara de preocupació, i tard o d’hora acabaràs parlant amb algú. S’aconsella dur una bossa de portàtil, encara que estigui buida.  

Té fama de punt de trobada de persones d’un mateix sexe, però convé no oblidar una altra de les característiques fonamentals d’aquest parc: és on la gent va a córrer per cremar els excessos de la nit anterior. Però tampoc no cal ser un runner, perquè la tradició d’anar a esprintar al parc és prèvia a la moda. Simplement es tracta d’anar-hi, asseure’t en un banc de pedra de sota els plàtans i, quan passa algú que t’interessi, fer com que portes cinquanta voltes. L’estructura cíclica de les seves pistes farà que coneguis gent i puguis crear el marc previ de relacions necessari per quan te’ls trobis a les nits nodrint-se d’allò que, l’endemà, voldran tornar a cremar a La Devesa.

Una ciutat com Girona, amb el seu patrimoni arquitectònic, està plena d’espais evocadors i de romanticisme desaforat. Però com que alguns fins i tot s’han tornat tòpics o poc còmodes de visitar si no ets un turista (si dius a algú d’anar a passejar per la Muralla de nit, no t’enganyis: semblaràs Hannibal Lecter), el millor és jugar a la carta del descobriment. Els jardins de Torre Gironella tenen el punt just d’autenticitat com per ensenyar-los a algú i no semblar un guia sense títol. I si el que vols és seduir turistes, els seus bancs de colors cridaners són perfectes per a escenificar el paper de nadiu sensible que llegeix Kafka a mig matí.