10 anys d'art a Barcelona

Podríem començar amb una llista dels principals creadors que ens han deixat aquesta darrera dècada: Jordi Benito (2008), Albert Ràfols-Casamada (2009), Antoni Tàpies (2012), Josep Maria Subirachs (2014), Lluís Marsans i Montserrat Gudiol (2015), Benet Rossell, Francesc Todó i Tres (2016) i Xavier Corberó (2017).

D’altra banda, hem pogut veure obra d’artistes contemporanis estrangers de prestigi internacional com Nancy Spero, Cildo Meireles, Andrea Fraser o Rosemarie Castro al MACBA; Olafur Eliasson, Mona Hatoum i Roni Horn a la Fundació Joan Miró; Ai Wei Wei, Sophie Calle, Paula Rego i Alexander Kluge a La Virreina, i Anna Maria Maiolino, Kerry James Marshall, Allan Kaprow i Harun Farocki a la Fundació Tàpies. Una bona collita.

Les nostres patums no han deixat d’exposar o d’estar rere iniciatives curatorials. Creadors consagrats durant la dècada del 1970 i principis del 1980 com Antoni Muntadas, Francesc Torres, Perejaume, Frederic Amat, Joan Fontcuberta, Carlos Pazos o els més recents Jaume Plensa i Ignasi Aballí. Plensa ha cedit per vuit anys una escultura, 'Carmela', a l’Ajuntament de Barcelona, instal·lada davant del Palau de la Música. Frederic Amat va foradar un Obelisc (2014) als jardinets de Gràcia, i Antoni Llena provocà la polèmica amb el seu 'Homenatge als castellers' (2012) a la plaça Sant Miquel, a tocar de l’Ajuntament.

El MNAC va apostar el 2014 per una arriscada 'Maniobra de Perejaume', i tres anys després Francesc Torres contraatacava amb la no menys excel·lent 'La capsa entròpica', que encara es pot visitar.

Malauradament, la generació que va començar a destacar a principis de la dècada del 2000, per culpa de la crisi, no ha tingut les oportunitats que es mereixia. No acabaria mai amb la llista, però destaquem aquí el conceptualisme referencialista –i filoarqueològic– de Jesús Galdón, l’informalista Yago Hortal, els delicats treballs amb paper de Mar Arza, les caricatures socials d’Efrén Álvarez, la figuració sàdica de Gino Rubert, la sàvia fotografia d’Anna Malagrida, la falsa frivolitat de Carles Congost, la reivindicació social de Núria Güell, Patrícia Dauder, Alícia Kopf... no acabaria mai.

A l’obertura d’art del primer Time Out parlàvem de l’exposició Art Mix 2007, en la qual una sèrie d’artistes de Santa Coloma reflexionaven sobre la construcció de la identitat en un entorn global.

A una de les peces setmanals, Obra única, explicàvem la història rere algunes de les obres mestres que es podien veure a la ciutat cada setmana, de Tàpies a Josep Ponsatí.

Celebràvem el centenari de la construcció del Palau de la Música, i recordàvem que l’obra de Domènech i Montaner va ser sufragada pel poble.

Entre les pàgines d’art de la revista del primer any vam parlar amb Yago Hortal, que exposava a la Galeria Senda, amb Rai Escalé, amb els creadors del SWAB, que celebrava la segona edició, i amb els artistes del centre d’art Piramidón.