10 edificis d'arquitectura singular del patrimoni de Barcelona

Els magatzems fets 'lofts' o les capelles convertides en llibreries ja no ens sorprenen, però a la Barcelona preolímpica, quan la reutilització d'espais era considerada pel 'lobby' del totxo com un crim conceptual, un grup de pioners encapçalat per Pierre Roca i Javier Mariscal van apropiar-se d'una antiga adoberia al Poblenou i, sense reformar-la gaire, van instal·lar-hi els seus estudis. A la fàbrica-jardí de Palo Alto (Pellaires, 30) –el nom ve de l'alçària de la xemeneia, però també del fet que és un focus creatiu com el Palo Alto de Google i Apple a San Francisco– hi han conviscut arquitectes, dissenyadors i artistes.

La densitat del districte V –el Barri Xino, vaja– sempre ha portat de corcoll els que manen, que veuen en els carrers estrets i la foscor un niu de problemes. Per això van tramar l'eix cultural que travessa el Raval per esponjar-lo, des de la plaça dels Àngels fins a la seva Rambla i la Filmoteca. A tocar de la plaça de Castella, la Generalitat republicana ja va voler 'higienitzar' aquesta zona encarregant al GATCPAC el dispensari antituberculós, una construcció hospitalària rupturista, amb planta en forma de L, que inclou un insòlit jardí i solàrium als terrats. Actualment acull el CAP Doctor Lluís Sayé (Torres i Amat, 8-14).

Ara les automobilístiques estan preocupades perquè els 'millennials' ja no comprem cotxes, però quan Henry Ford era el Bill Gates del moment, el luxe era arribar conduint a tot arreu. I això és precisament el que es pot fer a l'Edifici David (Aribau, 230-240 - Tuset, 19-21), una construcció única que rere una façana classicista amaga rampes que permeten pujar fins a l'àtic en cotxe i aparcar-lo dins del despatx. Aquesta utopia automobilística, que va ser una icona de la 'gauche divine', celebra els 100 anys de vida ben en forma, amb gimnàs a l'interior i nous espais de cotreball.

Durant mil·lennis vam encomanar-nos a déus i remeis per curar-nos tots els mals, però amb la Il·lustració vam decidir que ja n'hi havia prou, que calia obrir uns quants morts i aprendre com funcionava el cos. Al segle XVIII aquestes disseccions es feien a l'amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina (Carme, 47), amb els metges asseguts en unes grades concèntriques i abocats a la taula d'operacions, on s'esquarteraven cadàvers frescos de l'Hospital de la Santa Creu. Durant dècades s'hi van formar els cirurgians de l'exèrcit i ara tot es manté sòrdidament intacte. Mereix una visita: el marbre amb el desguàs per a les vísceres us glaçarà la sang.

Als anys 50, cansats de la uniformitat racionalista que aixecava edificis idèntics tant aquí com a Nova York o Chandigarh, arquitectes com Josep Antoni Coderch van anar un pas més enllà, fent les paus amb la tradició i incorporant les novetats a l'arquitectura d'aquí. A la Barceloneta, Coderch hi va construir un bloc d'habitatges (Pg. Joan de Borbó, 43) que combinava l'atreviment (planta irregular, façana amb plecs i sense forats) sense renunciar als materials del barri, com les persianes marineres. En aquests habitatges socialsrevolucionaris hi va viure Pepe Rubianes una pila d'anys.

En una antiga cimentera de Sant Just Desvern, Ricardo Bofill va acomplir un doble somni vital: aixecar el Walden 7, l'icònic i monumental barri vertical, i a la vegada transformar els dipòsits de la fàbrica (Avinguda de la Indústria, 14, Sant Just Desvern) en la seva casa-taller, aprofitant els mòduls existents i integrant-s'hi: el seu despatx, per exemple, és sota una sitja de ciment. "La gent ho considerava el pitjor lloc del món, transformar-ho va ser un desafiament divertit", explicava l'arquitecte. Van netejar la pols de la fàbrica, van plantar-hi tota mena de vegetació, i el resultat té un aspecte futurista, distòpic, de ciutat postapocalíptica de Mad Max amb butaques Eames i mobiliari de disseny. Amb les normatives d'ara ens hauríem perdut aquesta meravella.

Construir en un xamfrà ha estat sempre un dels grans maldecaps arquitectònics de Barcelona, per la dificultat de vèncer els angles que s'hi creen i perquè els blocs acaben amb molta façana i poc accés a l'interior d'illa. Als anys 60, Núñez y Navarro va trobar la fórmula de la Coca-Cola arquitectònica que li ha permès fabricar-ne com xurros (i fer malbé moltes joies modernistes pel camí). Abans, els arquitectes del GATCPAC van plantejar solucions imaginatives al xamfrà tradicional, com aquesta cantonada en L d'Antoni Bonet, amb dos edificis (Consell de Cent, 160-186) sostinguts per pilars de formigó que creen una planta baixa buida per gaudir de més espai a les voreres.

Durant 40 anys, sota la gran coberta parabòlica del Canòdrom (Concepción Arenal, 165), s'hi han aplegat centenars de persones per veure les curses. Hi corrien llebrers, però també apostes, que acabaven en baralles dia sí dia també. "Era un lloc de vici", recorda un veí. Després de la descàrrega d'adrenalina, que durava uns segons, la gent tornava a l'apatia del bar, o s'amuntegaven a les taquilles per apostar de nou. Va tancar l'any 2006, inicialment per instal·lar-hi un centre d'art contemporani, però després d'anys i tombs ara és el Canòdrom-Ateneu d'Innovació Digital i Democràtica.

Construir obra nova al districte de Ciutat Vella és complicat, per la geografia laberíntica dels carrers i el difícil encaix amb els edificis veïns. Al barri del Raval aquest bloc residencial (Carme, 55) ho aconsegueix solucionar, integrant-se al veïnat amb un disseny gens cridaner i un bon porxo a la cantonada, que la fa més amable i millora l'entorn: "Volia que l'edifici fes un pas enrere i tragués el cap endavant", explica Josep Llinàs. També té solucions imaginatives per omplir els habitatges del bé més preuat del barri: la llum natural.

Durant l'Exposició Internacional del 1937 a París, el Govern de la República va decidir utilitzar el seu pavelló per denunciar les atrocitats de la guerra i aconseguir suports en la lluita contra el feixisme. Sense un duro però amb el geni de la ràbia, Sert va aixecar l'edifici i els grans artistes de l'època van encarregar-se d'omplir-lo: Picasso hi va penjar el 'Guernica' que encara regalimava. L'any 1992 l'Ajuntament de Barcelona va voler homenatjar aquesta efímera trinxera racionalista i va aixecar-ne una rèplica exacta a la Vall d'Hebron, a tocar dels mistos de Claes Oldenburg. L'edifici (Avinguda Vidal i Barraquer, s/n) acull una biblioteca amb un dels fons més importants del món sobre la guerra, l'exili, el feixisme i la transició.