20 tresors de la cultura que han salvat el 2020 a Barcelona

En un any en què hem pogut veure poc teatre estranger per mor de la pandèmia, la versió de 'Les tres germanes' de l’alemanya Susanne Kennedy al Lliure va suposar un xut de creativitat. Kennedy ens va deixar clar perquè és la veu més potent del teatre germànic contemporani amb una posada en escena pop, amb intèrprets doblats i emmascarats, i el text de Txékhov reduït a la mínima expressió, com si hagués passat pel sedàs essencialista japonès.

Més enllà del perfil d’un Herman J. Mankiewicz en hores baixes, que escriu 'Ciutadà Kane' mentre beu whisky i trampeja la fúria d’Orson Welles, la magistral nova pel·li de David Fincher retrata un Hollywood en blanc i negre, una lluminosa fàbrica de malsons per qui, com el protagonista (un enorme Gary Oldman), les diuen tal com raja. Alcohòlic, llenguallarg i genial, Mankiewicz s’enfronta a l’statu quo. I perd. Però 'Ciutadà Kane' queda per sempre. La dolça revenja de l’eternitat.

El 2020 també ha estat l’any de l’eclosió de María José Llergo. L’havíem anat seguint, però ens faltava el seu àlbum de debut, 'Sanación', que dibuixa un camí d’exploració del flamenc que escapa a les comparacions més fàcils i evidents. Durant aquest any, ha seguit traient singles plens de força i, a més, no ho diem només nosaltres, la National Public Radio (NPR) dels EUA ha posat el disc entre els 25 millors de l’any que s’acaba. 

Fins al febrer, el MACBA acull aquesta exposició, densa però fascinant, que rescata, amb nombrós material inèdit, l’art d’acció que va proliferar, en espais alternatius, durant els 90. Una història temptativa d’aquests anys a partir d’un recorregut per les performances i les accions més destacades.

La Veronal ens va tornar a demostrar per què és la companyia catalana que més triomfa al món. A partir de l’univers de Buñuel, la tropa del coreògraf Marcos Morau va poder explotar a la sala oval del MNAC (al Grec) una litúrgia aixecada a través d’imatges impactants i un registre de moviments que, mesos després, encara ens corprenen.

Al lluminós debut de Pilar Palomero mana la mirada de qui, en silenci, no es perd cap detall mentre assumeix l’onada de canvis de la nena que camina cap a l’adolescència. Una escola de monges, Saragossa, 1992: el "Póntelo, pónselo", els tests de la 'Super Pop', els primers pitis. Però compte, que Déu vigila. Els ulls d’Andrea Fandos, com els d’Ana Torrent a 'El espíritu de la colmena', són la pel·lícula. El debut de l’any.

Amb 'Hamlet', Cioran i Handke com a fars estètics, Àlex Rigola ens va explicar a la Beckett què és la mort setmanes abans que es convertís en una cosa tan trista com una corba. La missió no era senzilla: parlar del traspàs del pare d’Alba Pujol, que compartia escena amb Pep Cruz. Un doll de paraules, nostàlgia i vida.

Aquest novembre han acabat dues exposicions pensades a partir de plantejaments feministes. A 'Ella, l’ull, el dit, la mà', de l’ADN Galeria, s’ha proposat un fructífer diàleg entre les obres de tres artistes d’orígens i generacions diverses: Margaret Harrison, María María Acha-Kutscher i Núria Güell, i n’han explorat les múltiples afinitats. 

El pensament feminista i la condemna de la violència estructural contra les dones marca també el treball de l’índia Nalini Malani, Premi Joan Miró 2019. Amb 'No em sents', una retrospectiva imperdible del seu captivador univers creatiu, la Fundació Miró li ha dedicat la primera exposició a l’Estat espanyol. 

Aquest any que els músics voldran oblidar ha estat també un any generós en petites joies discogràfiques, descobriments que se’ns han aferrat a la pell i han anat creixent dins nostre a mesura que anaven passant els dies. És el cas de debuts com el de la mallorquina Maria Jaume, que a 'Fins a maig no revisc' ens toca la fibra amb cançons introspectives i delicades. Té un deix d'indie folk nord-americà, però també alguna cosa mediterrània que ens la fa sentir molt propera. A més, es nota la mà de Pau Vallvé a la producció, un altre que ha fet un gran disc, aquest any.

Una altra sorpresa d'aquest 2020 és el primer disc al seu nom d'Anna Andreu, que en realitat ja comptava amb una trajectòria com a membre de Cálido Home. Andreu es revela com una cantautora enlluernadora i màgica a 'Els mals costums', amb peces tan hipnòtiques i enganxoses com 'Torrent sanguini'. El disc està fet en tàndem amb la bateria, el teclat i les veus de Marina Arrufat i compta amb la característica precisió i bon gust de Jordi Matas (Ferran Palau, El Petit de Cal Eril) a la producció. 

Per sorpreses, no podem passar per alt el salt endavant que han fet els lleidatans Renaldo & Clara amb el seu esplèndid tercer disc, 'L’amor fa calor', en el qual han traduït el seu ideal de pop delicat i minuciós a un llenguatge que acaba atrapant a tots aquells que creuen que la música ha de servir –també– per ballar. Més sintetitzadors, més ritme i unes quantes tornades absolutament memorables en un tractat de música pop que frega la perfecció. 

Un únic pla-seqüència de dues hores converteix l’aventura bèl·lica en una experiència immersiva aclaparadora, on l’espectador s’enganxa al clatell d’un soldat en una missió suïcida i l’acompanya entre trinxeres i bombardejos. Sam Mendes aposta totes les fitxes al color de l’artefacte narratiu, de la filigrana formal. Una aposta guanyadora.

La Virreina revisa la trajectòria de l’artista d’avantguarda gitano Helios Gómez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956), autor de la coneguda com 'La capella gitana' de la presó Model. La mostra reivindica, fins al febrer, l’obra i la influència d’un cartellista, pintor i poeta que ha estat ignorada pels grans museus.

El 2020 ha estat l’any de Txalo Toloza i Laida Azkona. En temps rècord van muntar l’última part de la seva trilogia sobre les relacions de poder a Sud-amèrica, ara a partir de la història del Teatro Amazonas de Manaus, símbol de l’explosió econòmica de l’Amazones urbà. Teatre documental, de gran tonatge, que han passejat per mig Europa, també al Grec.

Ha pogut fer molt poques funcions, arrossegada per la pandèmia. Però aquesta obra de Lara Díez Quintanilla, amb Marta Marco i Judit Farrés al Lliure, tancava dues desconegudes en un no-lloc sartrià, les feia conviure, dubtar, tenir esperança i defallir. Un duel interpretatiu amb un gran text com a coixí d’or.

Aaron Sorkin fa justícia recordant un cèlebre procés polític venut com un atac a la democràcia. Protestes pacífiques, un jutge tronat (amb la vènia de l’excel·lentíssima sala), càrrecs sense solidesa… Diàlegs frenètics i actors majúsculs (Rylance, Langella… i que gran que és Sacha Baron Cohen aka Borat!) en una de les joies del 2020.

No han tret un àlbum sinó un seguit de singles de "trance jungle blues", com diuen ells, però han fet soroll, aquest 2020. El seu cantant, Wekaforé Jibril, lidera el col·lectiu Voodoo, organitzador de les festes del mateix nom i ara també segell amb el qual ha debutat sota el nom de 'Spirit Disco'. Ha tret l’EP de dancehall 'Disco duro' i un single que amb el títol ho diu tot: 'Negro con estilo'. Preparat per menjar-se el 2021.

Any 92, Jocs Olímpics, Expo... i una revolta obrera que acaba amb l’incendi del Parlament de Múrcia. L’Espanya moderna amagava les vergonyes. El director Luis López Carrasco parla amb aquells manifestants, i proposa un diàleg insòlit amb les víctimes de les crisis d’avui. Una proposta estètica hipnòtica disfressada de conversa de bar. Passat i present. Un joc de miralls per a la reflexió.

L’art contemporani entra al MNAC. El museu s’ha aliat amb la Fundació Suñol per propiciar noves mirades a la col·lecció, gràcies a la irrupció de dinou obres contemporànies disseminades per les sales del romànic, gòtic, renaixement, barroc i art modern. Un nou itinerari, obert fins al novembre de l’any que ve, que trenca amb la presentació cronològica de la col·lecció, i en proposa lectures sorprenents.