Abraham Lacalle. Incendios

Que no s’enganyi qui assisteixi a la darrera exposició d’Abraham Lacalle (Almeria, 1962) a la galeria Marlborough. Es titula 'Incendios' i la majoria dels olis i aquareŀles mostren boscos devastats, paisatges inundats, erms, detonats... Un aŀlegat ecologista? Un clam pacifista? No. Pintura romàntica, diria jo. Pur 'sturm und drang' castís i postmodern. Segons l’artista, la situació actual “no és un camp de batalla, és una guerra, el camp de batalla és l’empremta d’aquesta guerra”.
Aquest aplec de diorames trencats em recorda el darrer acte de 'Götterdämmerung', una de les millors òperes de Richard Wagner: mort Siegfried, la Valquíria proclama la fi del món mentre el Valhalla s’immola calant-se foc i el Rin es desborda. No queda ni l’apuntador, però és hermosíssim.
Lacalle fa de Valquíria, i desgrana pinzellades amb aroma de Philip Guston, Manolo Quejido, Gordillo... oh, eterns valors de la pintura! Després de la Primera Guerra Mundial, després de la Segona Guerra Mundial, l’art es proclamava incapaç de representar la figura humana. Després de cada incendi, un purificador bany de mar. Després de l’hidroavió, el bosc socarrimat, xop, ens ofereix natures mortes la mar de salades, amb garoines i pop ben estovat.
El bosc –'silva' contra 'polis'– crepitant abocador d’uralites i renaults Gordini en desigual combat, llepat de flames vangoghianes, creuat d’ombres matissianes. Sabrem de l’home per la seva empremta, per bé que la figura humana sigui absent. La dimensió de la tragèdia és tan sols proporcional a la mida de les teles. Lacalle aŀludeix a la crisi econòmica i social, a la degradació del medi ambient, a la destrucció causada per l’home. Però, més enllà de la reivindicació, relata un 'pathos'.