Adolf Loos. Espais privats

Vet ací la paradoxa: una exposició sobre els 'espais privats' d’Adolf Loos (1870-1933) instal·lada en un laberint sense sostre concebut per a la circulació d’un públic més aviat nombrós.
La proposta és de Pilar Parcerisas, rigorosa i minuciosa 'comme d’habitude', amb la complicitat d’una altra Pilar, Vélez, directora d’un Museu del Disseny en ratxa després de la gran mostra dedicada a Bowie. Sense oblidar el paper d’algun dels prestadors d’un material tan delicat com aquest mobiliari centenari: el galerista i expert Julius Hummel, i diversos museus centreeuropeus com l’Albertina, el Wien Museum o l’Architekturmuseum de la Universitat Tècnica de Munic.
Loos era un tipus orgullós però fascinant. Deixà escrit al seu epitafi: “Alliberà la humanitat de treballs inútils”. Per fugir d’una mare incòmoda i d’una carrera que no l’entusiasmava, creuà l’Atlàntic i malvisqué tres anys als Estats Units i a Anglaterra. Allí descobrí un nou esperit, menys classista i infinitament més orientat a l’essencial –resoldre problemes– que la florida putrefacció tardoimperial de la cultura austrohongaresa.
Pel que sembla, el 'coup de foudre' fou una maleta en un aparador. I, 'se non è vero è ben trovato', la clau del seu art fou el 'Raumplan' o ordenació d’espais continus en vertical.
La mostra és una successió d’espais contextualitzats amb grans fotografies de veritable 'sastreria d’interiors', amb mobles dissenyats o escollits per Loos, orientats a potenciar l’individu, la intimitat i el confort. Avui dia sembla evident, però aleshores aquests conceptes eren el nus gordià, el quid d’un nou model social. I Freud, l’altre cèlebre austríac del moment? Doneu una ullada a l’habitació dissenyada per a la primera dona de Loos i ho anireu entenent.