Albert Ràfols-Casamada. Pintura

Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009). Un sol home per explicar la tragèdia de l’art català del segle XX. I una exposició per acolorir-la. La mostra es titula 'Pintura': un epígraf que diu molt més del que sembla. Sí, hi ha una quarantena llarga d’obres de gran format, la immensa majoria realitzades durant el període 1987-1997. O sigui, a partir de l’edat legal de jubilació del mestre. I és que l’art de Ràfols no vol pressa...
Fill i nét de pintors, marit de la pintora Maria Girona, cofundador –el 1967– de la mítica escola Eina, una Bauhaus mediterrània amb glopets Montessori... i poeta. Podríem dir sense ironia que l’art de Ràfols-Casamada és la plusquamperfecta encarnació del noucentisme en temps d’avions de reacció i embussos a les carreteres de la costa; l’hereu del Torres-Garcia més menestral –fins i tot n’adopta el guionet entre cognoms– que, arriscant ser confós amb els adeptes al 'color field painting', resta inassequible a les tendències suïcides dels abstractes nord-americans gràcies a la joia de viure mediterrània. Aquí, tragèdies, les justetes...
Ràfols-Casamada fou prolífic. Encara no sabem com aguantarà el pas dels anys. Si serà bandejat pels campions de l’art políticament compromès, o incorporat al fecund cànon formal de paisatgistes de l’ànima. O sigui, si moblarà els murs del MNAC o els del MACBA. Les reaccions a la present exposició ens mostraran el camí.
Precisament, molts dels nostres dissenyadors i pintors en actiu –si en queda algun– han après teoria del color amb Ràfols-Casamada. Les seves teles ens destiŀlen les fites de Braque –el clau que reblaria Picasso–, de Matisse, de Rothko, de Guston, de Klee... Exquisides natures mortes que suren en un mar de contrallums, que dibuixen alhora que desdibuixen espais insinuats per camps de color. Si hom restés a mig camí de la ceguera i l’enlluernament, el més segur és que veiés un Ràfols.