Els millors murals i obres d'art a l'aire lliure a Barcelona

Entre una rosa i una estrella de mà, unes formigues fan un camí que serpenteja. Si t'hi apropes, les formigues van prenent forma fins a convertir-se en lletres on es pot llegir el següent:

« camí de sol – per les rutes amigues – unes formigues »

Aquest famós mural es troba en una mitgera del barri de La Ribera i t'amenitza el camí entre el mercat del Born i l'església de Santa Maria del Mar. És un homenatge al cal·ligrama homònim de Joan Salvat-Papasseit, que es va publicar a L'irradiador del port i les gavines (1921). De lluny, els versos recorden una fila de formigues, però de prop, amb la formació literària adient, podreu reconèixer que es tracta d'un haiku, un poema japonès de tres versos curts. 

No sabem si és una obra conegudíssima pel seu tarannà hipnotitzador, o si simplement les xarxes socials l'han convertida en l'escenari instagramejable perfecte. Però per descobrir-ho us hi haureu d'apropar. El món neix en cada besada (o El Petó) és una de les obres d'art urbà que posen Barcelona al mapa de les ciutats on deixar-te embadalir. El mural és un gegantí collage, vist de lluny, sembla un sol bes, però que de prop revela milers d’imatges plenes d’històries. 

Tot plegat neix d'un projecte col·laboratiu entre el reconegut fotògraf i El Periódico de Catalunya, que va convidar els seus lectors a participar enviant fotografies sota el tema "viure lliure". Amb aquestes imatges, el ceramista Antoni Cumella va crear 4.000 tessel·les de ceràmica, cadascuna amb una petita història capturada. Quan les peces es van ajuntar, van formar una gran imatge d’un petó apassionat, simbolitzant la llibertat, l’amor i la diversitat.

Aquest gat va rondar per tot Barcelona: primer voltava pel Parc de la Ciutadella, després va pujar a Montjuïc, al costat de l'Estadi Olímpic, i va baixar de la muntanya per veure el mar des de les Drassanes de Barcelona. L'any 2003, va fer via cap al Raval i s'hi va trobar com a casa. Així que s'hi va quedar. L'escultura, obra de Fernando Botero, va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona el 1987 i va estar quinze anys voltant per la ciutat fins a trobar el seu emplaçament definitiu. La Rambla del Raval li escau, perquè el gat gras i arrodonit, amb un somriure tranquil a la cara, contrasta amb la sinuositat i l'estretor dels carrers de Ciutat Vella. 

De la Vall d'Hebron s'alça una capsa de mistos gegantina que sembla haver caigut del cel. Aquesta escultura monumental de 20 metres d'alçada, va ser creada pels artistes Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen el 1992, coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona. L'obra, de colors llampants i un estil pop, representa una capsa de llumins d'on surten cinc mistos cap amunt, un dels quals està encès amb una flama blava. Al voltant, quatre mistos més, ja consumits, es dispersen per terra, creant una escena que sembla congelada en el temps.

Oldenburg i van Bruggen són coneguts per transformar objectes quotidians en escultures de grans dimensions, donant-los una nova vida i significat, i això van fer amb aquesta capsa de llumins. Els mateixos artistes ho explicaven així: "Amb el pas dels anys, la capsa de llumins, com la cinta d’esborrar de les màquines d’escriure, s’ha convertit en un objecte arquetípic a punt de desaparèixer, sotmès a una perspectiva telescòpica que es desplaça de l’objecte de mà íntim i emotiu al projecte a gran escala autònom i gairebé abstracte, amb una estructura i unes proporcions arquitectòniques". 

L'any 1968, l'Ajuntament de Barcelona va fer una proposta a Joan Miró. Li demanaven que fes un mural a l'Aeroport, per rebre els visitants que arribaven a la ciutat. L'artista va acceptar l'encàrrec i va triplicar l'aposta: no faria una obra d'art, sinó tres, que donarien la benvinguda als visitants de la ciutat segons en el mitjà en què hi arribessin: terra, mar o aire. Així, quan entreu a Barcelona podeu admirar el mural de Joan Miró a l'aeroport, si heu vingut per mar podeu trepitjar el paviment ceràmic del Pla de la Boqueria i, si hi heu arribat per terra, us rebrà una imponent escultura de dos metres titulada 'Dona i ocell'. 

L'escultura té moltes capes interpretatives: d'una banda, representa una figura femenina amb un ocell al cap. Però també s'hi identifiquen formes relatives als genitals (una obertura en forma de vagina i una altra forma fàl·lica), que remet al costum romà de gravar un fal·lus a les portes de les ciutats, per desitjar salut i força als que hi arribaven. Sigui com sigui, l'escultura sembla indicar una fusió dels contraris en un tot harmònic.