Berenice Abbott deia que estava fascinada amb el seu segle –el XX–, que l’havia ajudat a mantenir-se viva. En va ser àvida documentalista, i va retratar el frenesí d’una creixent Nova York després del crac del 29 i personatges del seu entorn (Peggy Guggenheim, Jean Cocteau, André Gide, James Joyce, Sylvia Beach, etc.). "No tenia por de mirar", diu Estrella de Diego, comissària de l’exposició a la Fundación MAPFRE. Afegeix que aquest devia ser el gran aprenentatge fet al costat de Man Ray, amb qui Abbott es va iniciar a la fotografia; i ella seria la figura clau per a la recuperació del llegat d’Eugène Atget (a la mostra hi ha una sala amb obres del francès). "Va comprar la seva col·lecció, la va positivar i tot de forma totalment generosa. Comparava Atget amb Balzac i per a Abbott va ser més que una influència", continua la comissària.
La ciutat que retrata Abbott, recollida al llibre 'Changing New York' (1939), desprèn modernitat: captures a vol d’ocell dels terrats dels gratacels, i vistes inusuals, com les bigues del Rockefeller Center, els ponts i les estacions, o una Cinquena Avinguda en construcció. Puja a les altures i baixa al carrer per immortalitzar comerços, multituds de gent amunt i avall, i carrers pintorescos, deserts o amb personatges del cinema negre. "Les seves fotos estan plenes d’enquadraments especials, i cada imatge explica una història; ens situen en la paradoxa de què entenem per fotografia documental", reflexiona De Diego.
No és fins a l’última sala que descobrim l’altra gran especialitat d’Abbott: la fotografia de fenòmens científics. Creia que una bona representació d’aquests processos podien popularitzar la ciència entre el gran públic i, tot i que les imatges es farien servir per a cobertes de llibres de text com 'Physics' –resultat de la seva col·laboració amb l’MIT–, ella disparava amb ull artístic. Així és com ones d’aigua, pilotes rebotant, la penicil·lina i la forma d’una bombolla de sabó resulten seductores.