Colita. Perquè sí!: retrospectiva a La Pedrera

És Col, Doña Col, i per als amics Cola a seques. Als ulls de la resta d'espectadors, Isabel Steva Hernández segueix sent Colita, la fotògrafa que es va formar amb Oriol Maspons, va retratar Carmen Amaya, els amics de la Gauche divine, Barcelona i els seus personatges. Després de 50 anys de trajectòria i d'haver penjat oficialment la càmera, aquest nom referent de la fotografia contemporània viu la seva primera antològica, Colita, perquè sí! a La Pedrera. La mostra -comissariada per Laura Tarré, amb qui la fotògrafa es retroba després de la monografia PHotoBolsillo editada per La Fábrica- recull més de 100 fotografies de totes les èpoques i pals que ha tocat Colita, des de reportatges per a capçaleres com Interviú durant la Transició fins als retrats, passant per instantànies de les reivindicacions feministes als 70. També hi ha objectes personals, com la càmera de baquelita que li va regalar el seu pare i amb la qual va començar a immortalitzar amics, família i animals als tretz anys. "Aquí hi ha la vida d'una professional de la fotografia, no d'una artista", puntualitza.

La llibertat per estil
Colita recorda que endinsar-se a la disciplina li va ser fàcil, que la fotografia la va trobar a ella i no a la inversa, i reviu la fascinació en veure les còpies de les seves  primeres fotos, i les sessions de fotografia de matinada, tornant de festa, amb amics. De tots els negatius acumulats, la majoria amb l'individu com a protagonista, li costaria destacar una tríada, però hi ha imatges que l'acompanyaran sempre, que configuren els seus records i tenen a veure amb una manera de treballar sense complexos, amb un vessant crític i un deix d'ironia. "Sempre he fet el que he cregut correcte i sovint també el que m'ha donat la gana -sosté Colita-, per això dic que el meu estil és la llibertat".
Amb la seva càmera compacta i automàtica -la treu per a la foto-, Colita engreixa el projecte Mira lo que veo cuando salgo de paseo, un dietari personal variat que encara no té arxiu de destí -la fotògrafa reconeix que desconfia dels gestors culturals i per això ha cedit i donat part dels seus arxius a diferents institucions-. També l'ocupa la divulgació de la tasca de fotògrafes pioneres, del segle XIX i XX, noms entre els quals destaca la figura de Piedad Isla, amb qui comparteix afinitats. Però a Colita també li preocupa el present, i no es mossega la llengua abans d'afirmar que "la fotografia és al puto cul de la cultura". "Hi ha noms esplèndids més grans, de la meva generació i també més joves als quals no coneixerà ningú, que es deixaran caure en l'oblit, i tot perquè la fotografia encara no ocupa el lloc que li pertoca".
Quan demanes qui és realment Colita, més enllà de la nena que creia el seu pare quan li deia que havia nascut sota una col, la fotògrafa etziba que és "una pallassa molt seriosa, tremendament seriosa" amb una única pretensió: aconseguir que els seus personatges visquin a través de les seves fotografies.