Duane Michals

Una imatge no val més que mil paraules. Tampoc conté l’eternitat en un sol instant. Acorralar la fotografia entre quatre tòpics en limita les possibilitats. Això és, més o menys, el que devia pensar Duane Michals (McKeesport, Pennsilvània, 1932) just abans d’abandonar el disseny gràfic i passar-se a la fotografia.
Aquest fet transformacional va tenir lloc en el transcurs d’un viatge a l’antiga U.R.S.S., el 1958, amb una càmera prestada. La seva trinitat creativa està composta per Giorgio de Chirico, René Magritte i Balthus. També va seguir les passes d’Eugène Atget, tot captant l’ànima de Nova York un diumenge al matí: una ciutat metafísica, buida, silenciosa.
Però la seva gran contribució a la fotografia són les seqüències. Històries, com 'L’avi se’n va al cel', que recorden les tires còmiques dels diaris per la seva continuïtat gràfica i un evocatiu esperit narrador solcat de negra ironia.
Michals és un autor de complicitats, d’intimitats. Metafísic i descarnat, de vegades afegeix escrits contextuals de la seva pròpia mà, amb una cal·ligrafia preciosista que ens recorda el seu origen professional com a dissenyador gràfic. Tampoc s’està d’emprar la sobreexposició en projectes com 'La casa que una vegada vaig anomenar llar' per reflexionar sobre el pas del temps i els seus orígens.
Aquest surrealisme còmplice, però, s’estavella en el format: es frueix millor de la proposta en el catàleg que no pas a les parets de la Casa Garriga i Nogués.