Ego yo yo mío mío

Posem per cas que algú mor. Tothom s’entesta a oblidar-lo però esborrar la seva pàgina a Facebook és impossible... Aquest fet tan senzill –a la Unió Soviètica passava al contrari– marca el nou tarannà de la nostra civilització. No em vull posar transcendent, però l’exposició 'Ego yo yo mío mío', comissariada pel crític d’art i artista Juan Bufill a la galeria Marlborough, va d’això, de la identitat.

L’obra de 18 artistes –dels quals, tan sols quatre 'poulains'– omple un petit pis de l’Eixample. No parlaré de disciplines, ni d’estils, ni de generacions, per bé que hi ha de tot. Tan sols diré que el que en aparença podria semblar la cabina dels germans Marx vibra en complicitat. I té mèrit, perquè el dibuixant de còmic Guillem Cifré no perd la calma al costat d’un Gordillo més àcid que mai. Ni un altre ninotaire de mèrit, Sergio Mora, té res a témer d’unes lleixes amb quatre caps de fusta, o de les vint tauletes que componen la sèrie 'Little Ego', de Del Val...

Bufill pretén trobar una connexió pop-surrealista en l’obra dels artistes, i intenta desmarcar-se de l’academicisme que amara els nostres museus i sales d’art d’instaŀlacions reivindicatives o purament metalingüístiques. No importa, tots som fills de Duchamp, Bourgeois, Dalí... però també de Mark Zuckerberg i Justus von Liebig, inventor del mirall modern.

Més enllà del NIF, el “m’agrada”, orientacions diverses o fins i tot la carta astral, hi ha quelcom d’inabastable, com la nostra signatura. Quelcom automàtic per bé que intencionat. Som part indestriable de la nostra llar, com reivindiquen les fotografies de Paula Ospina; habitem una pell farcida de costums i convencions, ho demostren amb ironia els collages de Sara Huete; i encara som, i som part alhora, en bucle infinit, d’acord amb els cosits de Fina Oliver. I si bé la consciència femenina ha estat un dels grans desvetllaments de la segona meitat del segle XX, l’home segueix servint per generalitzar l’espècie. Un rostre inflat al límit, de Sergio Mora, conté rere la superfície inquietuds paral·leles al 'filiprim' de Kitaj 'The gentle conductor'.

L’escultura ocupa una part significativa de l’exposició. Un Narcís de Francisco Leiro, una abraçada referencial de Lusesita, o dues brillants peces de Samuel Salcedo. Però l’obra que millor s’adapta al títol és 'Onanista enllaunat', un baix relleu en fusta de Nico Nubiola. Ni Narcís no ho superaria...