El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat

Per a explicar-ho d'una manera molt breu: de Chirico (Volos, Grècia, 1888 – Roma, 1978) és un dels creadors més significatius de les primeres avantguardes artístiques. Tothom el coneix com a pare de la pintura metafísica: composicions amb perspectiva forçada on conviuen maniquins i arquitectures essencials, com palaus o xemeneies, sense cap presència humana.
Un dels seus primers autoretrats –se'n va fer una pila– es titulava 'I què estimaré, sinó l'enigma?'. I això és el que ens trobem, a la mostra del CaixaForum; un enigma com una casa de pagès.
Anem, primer, a l'audiovisual que ens mostra retalls d'entrevistes amb de Chirico. En una, afirma ser un gran defensor dels animals. "Però vostè menja peix", objecta l'entrevistador. "Sí –respon, impertorbable, de Chirico–, és que una vegada morts, és el millor que se'n pot fer, dels peixos".
I vet ací el 'Rosebud' de l'exposició. Una exposició que, bàsicament, ensenya relectures del període místic (1910-1929) realitzades a partir de la segona postguerra mundial, amb la data sovint "alterada" pel mateix pintor. O sigui, la mostra és una autofàgia del primer de Chirico realitzada –qui millor– pel segon de Chirico. I que ningú s'escandalitzi, aquest pintor i escriptor és un dels pioners de la postmodernitat.
Fou tan mal comprès com ben falsificat. I ell, que d'egolatria anava ben servit, es va capbussar en un barroquíssim joc d'ombres, perspectives forçades i autoreferents. El que em sap greu, s'ha de dir, és que els responsables del CaixaForum no hagin explicitat millor aquest fecund, riquíssim doble enigma.