'El pes d'un gest': l'exposició comissariada per Julião Sarmento en 5 obres

El 'Retrat de Henri Michel-Levy' d'Edgar Degas mira l'escultura-instal·lació del ventríloc de Juan Muñoz. Aquest cara a cara dóna la benvinguda a una mostra on es produeixen més connexions sorprenents (avancem que l'exposició acaba al lavabo del museu amb una obra de Luísa Cunha).
Tot plegat té un per què. Sarmento ha plantejat 'El pes d'un gest' com un cos que respira, on "una peça no pot viure sense l'altra". Muñoz hi és perquè el portuguès va coincidir sovint amb ell a Lisboa i no és la primera vegada que Sarmento evoca Degas en el seus treballs: el 2014 imaginava la relació entre el pintor i Duchamp a través de pintures i escultures, algunes realitzades amb impressions 3D.

De la Fundació MACBA prové aquest 'assamblage' fet amb cartró corrugat, cautxú i cinta adhesiva sobre fusta de Robert Rauschenberg. L'artista deia que "la pintura està relacionada tant amb l'art com amb la vida. Cap de les dues pot fabricar-se (jo intento actuar en l'espai buit que queda entre l'una i l'altra). Un parell de mitjons no és menys indicat per fer-ne un quadre que la fusta, els claus, l'aiguarràs, l'oli i la tela. Un llenç mai està buit".
L'obra comparteix sala amb altres 'objectes' com 'Yellow leaf', un dels primers treballs de Rachel Whiteread. L'artista juga amb els objectes i el buit i el 1993 es va convertir en la primera dona a guanyar el premi Turner.

Polke i el seu 'Triptych', que pertany a la col·lecció La Caixa, també formen part de la mostra. Qualificat per molts com una de les figures claus de l'art contemporani, Sarmento també ha inclòs l'alemany en la seva tria. El presenta a la mateixa sala de Brassaï, Rachel Whiteread i una maqueta de l'edifici Capitolio de Lisboa, que recorda la carrera frustrada d'arquitecte de Sarmento. Davant per davant, Polke té el globus de ferro de Rui Chafes, premi Pessoa per la singularitat d'una obra "sense temps i del seu temps".

El temps, la petjada, la manipulació dels rastres, l'envelliment, la realitat i l'aparença són els elements que envolten l'obra d'Ignasi Aballí. "Una mateixa imatge pot ser testimoni, a la vegada, del passat i anticipar un futur previsible", recollia l'artista que Sarmento també ha inclòs a la mostra. El que s'exposa és una una biblioteca encarada al rastre de pols i brutícia que deixa a la paret passat un temps...

Al llarg de tres dècades, Sarmento ha anat reunint una col·lecció d'obres d'artistes amb els quals ha compartit el viatge artístic. Des de Nan Goldin fins a Warhol passant per Cindy Sherman, Duchamp o Joseph Beuys. També hi ha portuguesos com Fernando Calhau: van néixer el mateix any i van cursar els primers anys a l'escola de Belles Arts junts. Sarmento diu que l'admirava com a artista, i que potser per això eren amics. A la mostra trobareu una obra de Calhau que pertany a la col·lecció Gulbenkian.