El Prodigi

Em resisteixo a veure aquesta exposició com el que els seus organitzadors diuen que és, un modern gabinet de curiositats. De la mateixa manera, odio més el Cirque du Soleil que el caspós, depriment i aterridor món del circ tradicional. No. Els gabinets de curiositats fan pudor d’humitat i de pols, sempre al llindar de la putrefacció. I l’exposició d’Artur Ramon Art és exquisida malgrat tres o quatre animals dissecats, d’entre els quals el famós goriŀla que hostatjava el Museo Pedagógico i taller de taxidèrmia de la plaça Reial.
Artur Ramon tercer i Pablo Milicua segon han enginyat una barreja d’objectes exquisits, gravats i obres d’art de creadors postmoderns com Carlos Pazos, Evru, Marcel·lí Antúnez... i el mateix Milicua. Un Joan Ponç al costat d’un anacoreta gravat per Fortuny –peça única–, un deliciós autòmat acròbata de mitjan segle XIX, obra de Jean-Eugène Robert-Houdin, sota una vista del claustre de Montserrat, de Laborde, del sostre del qual penjaven, ves per on, cocodrils dissecats. Dalí, Piranesi, Giuseppe Crespi, Ramon Amadeu, falses màscares en formol d’Antúnez, psicofetitxes d’Evru, làmines de naturalista i una gran imatge lenticular on s’alternen els rostres de Salvador Dalí i Marcel Duchamp... una celebració de la teoria de les correspondències, poetitzada per Baudelaire i teoritzada per la colla surrealista.
Una exposició d’aquest tipus, d’altra banda, només és comprensible en un establiment amb el pedigrí d’Artur Ramon. Al MACBA no s’hi atreviran mai. En una galeria d’art contemporani no tindria sentit. I en un antiquari menys qualificat pecaria d’artificiosa. Tan sols hi trobo a faltar uns quants cadàvers de mosca –de plàstic, esclar– distribuïts de forma aleatòria rere les vitrines.