Federico García Trujillo. Frames Rocío

El juliol del 1980 es va estrenar al cinema Bellas Artes de Sant Sebastià Rocío, de Fernando Ruiz Vergara, un documental que enregistrava la famosa romeria del Rocío des d’una dimensió antropològica de la qual aflorava, alhora, un fons sociopolític que corresponia al d’un país en un moment de transformació històrica. La crítica i el públic van reconèixer de seguida la qualitat i el valor artístic de l’obra, que va començar a rebre ràpidament premis i elogis. En primer lloc, va obtenir el premi al millor llargmetratge del I Festival de Cinema de Sevilla i, tot seguit, va ser seleccionada pel Ministeri de Cultura, juntament amb Ópera prima, de Fernando Trueba, per representar Espanya al Festival Internacional de Cinema de Venècia. Després d’aquestes primeres reaccions, però, una sèrie de fets va evidenciar l’acció encoberta de certs sectors del poder fàctic hereu del règim, en una Espanya que semblava no estar decidida a dur a terme les seves transicions. L’anunci del Ministeri de Cultura va ser només això, un titular, i el 23 de febrer del 1981 (sí, el mateix dia del cop d’Estat), la família de José María Reales Carrasco va presentar una querella per injúries greus i escarni a la religió catòlica. El jutge va acabar ordenant el segrest de totes les còpies de Rocío, un fet que, a la pràctica, és el trist exemple d’una pel·lícula censurada en democràcia.

La càrrega simptomàtica del material en qüestió palesa encara més el silenci continu que la pretesa democràcia espanyola ha hagut i ha de suportar encara per apaivagar l’afany de justícia que clama en termes de memòria històrica. Si l’oblit imposat per les forces del tardofranquisme espanyol no només ha quedat plasmat en el dictamen judicial, que argumenta que “la vivencia de la guerra civil española es tan fuerte que impide considerar los hechos ocurridos en la misma como pertenecientes a la historia”, el que resulta més obtús és que aquesta opinió s’hagi consagrat en el present, perquè la sentència continua tenint validesa legal i va acabar sent ratificada pel Tribunal Suprem. Així, doncs, l’argument judicial sosté que perquè hi hagi història abans ha d’haver-hi oblit. Aquesta és la lògica a la qual s’ha enfrontat sempre Federico García Trujillo i que ha disseccionat meticulosament a 'Frames Rocío'.