Francesc Torres. El museu d'objectes perduts [La capsa entròpica]

En tota bona exposició del Francesc Torres (Barcelona, 1950) no hi pot mancar un esportiu. En aquest cas, un Aston Martin DBS del 2007 utilitzat per a proves de col·lisió. Així està... encarat a un oli de Francisco de Zurbarán que representa sant Francesc d’Assís (c. 1640).
Però què coi hi ha fet el Francesc Torres, al MNAC? D’obres seves no n’hi ha, en aquesta exposició. La immensa majoria del que hi veurem criava pols als magatzems: peces apunyalades, estripades, empeses Rambla avall fins al mar, cremades, amagades, traslladades, oblidades, abandonades a la intempèrie... El resultat de l’inevitable xoc entre cultura (Aston Martin) i història (mur).
La conjuntura, la circumstància. Narratives apassionants a través de casos concrets: els rostres dels jueus del Retaule dels sants, de Bernat Martorell, ratllats per mor de l’antisemitisme; els murals de Sert a la catedral de Vic, cremats fins a esdevenir expressionisme abstracte, confrontats a un oli voluntàriament socarrimat de Joan Miró; rostres de governants que han patit les ires del poble: l’oli de Josep Bonaparte travessat per una espasa, el bust marmori d’Isabel II atrotinat durant la Gloriosa; una colla d’olis amb nusos femenins apunyalats i (alguns) restaurats, per mor d’ideals superiors... i fotografies de Lucio Fontana coltellant les seves famoses pintures; les portes de la Casa Batlló abandonades el 1957 durant una reforma; Buster Keaton muntanya avall com a paradigma estructural... En fi, la dinàmica museística sota el prisma quàntic.
Entropia? Què és això? L’entropia ets tu, espectador.