HerSelves

Davant aquest títol juganer que feminitza el pronom forçant l’ortografia anglesa (elles mateixes) algú pot preguntar: té sentit fer avui una exposició de dones artistes? I jo responc: sí, rotundament sí. N’hi ha que diuen que existeix un sostre de vidre que impedeix que les dones accedim a certs llocs de poder, però sovint no és un sostre sinó un edifici de diverses plantes que fa de topall. En art continua sent vigent el cartell que les Guerrilla Girls van desplegar davant la porta del Museu Metropolità de Nova York: “Les dones han d’estar despullades per entrar al Met? Menys del 5% dels artistes en la secció d’art modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”. Han passat un parell de dècades d’això i cansa veure mostres dedicades a ‘les muses de’ o visitar col·lectives on la presència de creadores és anecdòtica.
A 'Herselves' es recullen una quinzena de propostes femenines que tracten sobre qüestions d’identitat, desig, percepció, alliberament. El neó de Sophia Wallace ('Until she is free') funciona com a prefaci d’aquest discurs polisèmic. Resulta indispensable el vídeo d’Eliza Bennett, on l’artista apareix brodant-se el palmell de la mà; les petites notes d’Alyson Provax que documenten el que ella considera temps perdut; les compilacions de tutorials de YouTube de Florencia Aliberti, i la paròdia d’Arvida Byström & Maja Malou Lyse sobre la ‘cultura de la selfie’. En definitiva, artistes representant-se a elles mateixes sense intermediaris.