Ignasi Aballí. Seqüència infinita

Si us dic: “No penseu en l’exposició d’Ignasi Aballí a la Fundació Miró”... els que ja hi hàgiu anat, hi pensareu. I els que no? Aquest és el meu dilema. Si us enumero una sèrie de peces de l’exposició i, com és habitual en l’art conceptual, us he d’explicar de què van, us fareu una imatge que no es correspon en absolut amb el que hi trobareu.
No és el mateix llegir una crítica sobre la pintura religiosa del ‘diví’ Morales, al MNAC, que fer-ho sobre l’exposició d’Ignasi Aballí a la Fundació Miró. Morales pinta i Aballí metateoritza sobre l’acte de pintar, l’acte de mirar i el pas del temps... que és també una forma de pintar. L’exposició d’Aballí és una cinta de Moebius sobre el mateix art d’Aballí, que al seu torn és una altra cinta de Moebius sobre la tradició pictòrica i perceptiva enteses en la seva accepció més generosa. Per això el títol gens innocent de 'Seqüència infinita'. Seqüència com a progressió, com a algoritme vivent que nega tota noció de progrés i fins i tot d’horitzó.
Dit això, visitar l’exposició d’Aballí a la Fundació Miró és engegar la màquina de pensar. No som davant d’un creador críptic; la seva obra té força nivells de lectura i una presència física agradablement neutra, poc agressiva però tampoc innòcua. Tal vegada massa cerebral, però això va a gustos.
'Panta rei', que deia Heràclit. Tot flueix. Ningú es banya dues vegades a les mateixes aigües, i cap constant d’Aballí –el temps, el color, la percepció, l’acte descriptiu, la representació– es manté immutable. De les 35 peces de la mostra, una quinzena han estat produïdes específicament. La resta, engranatges d’un pervers mecanisme tautològic, aporta el seu modest, invisible però imprescindible, gra de sorra.