Jaume Plensa

Diuen que aquest és l’any que Jaume Plensa "torna a casa2”. El MACBA li dedica una retrospectiva, 22 anys després de la seva darrera exposició a un museu de Barcelona, i fa unes setmanes ha inaugurat 'Invisibles', al Palacio de Cristal de Madrid. L’artista dels rostres colossals, reconegut internacionalment per la seva obra pública arreu del món, defensa que l’escultura és la millor manera de plantejar preguntes. L’art ja és això, un lloc ple d’interrogants. 'Firenze II', un signe d’interrogació de grans dimensions d’alumini i ferro, amb la inscripció somni en francès (‘rêve’), marca l’inici del recorregut com un manifest. Fa de preludi una foto del seu taller, amb els estris i eines de treball, maquetes i apunts preparatoris, que recobreix la totalitat dels murs exteriors de la sala. Un cop a dins, se succeeixen una vintena de peces –potser les menys conegudes, elaborades al llarg de 30 anys–, que basculen per l’abstracció amb referències a la literatura, la música i l’art, així com per la representació de la figura humana. A 'Islands III' cita els seus referents: de Goya a Broodthaers, passant per Gaudí i Kahlo. A 'Prière', es reprodueix desendreçadament sobre unes boles de ferro colat el poema homònim de Baudelaire.
La seva és una escultura de contrastos, de llums i ombres, sovint amb una sonoritat subtil: entre la lleugeresa de la cortina 'Glückauf?', que recull la Declaració Universal de Drets Humans, i la rotunditat de la massa que forma 'Tervuren'. Si m’ho permeteu, una recomanació final: abstenir-vos de visitar el pati d’escultures. La idea d’ocupar l’exterior del museu no és dolenta, però el resultat de la instal·lació és decebedor.