Joan Fontcuberta. Trauma

La galeria Àngels Barcelona llueix des de fa uns dies com una mena de cementiri de fotografies on s’exhibeixen una quinzena d’instantànies moribundes, agòniques, a un pas de perdre la imatge. Les fotografies, diu Joan Fontcuberta, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. El pare del manifest sobre la post fotografia es planteja ara “què resta de la foto quan només en romanen els residus, unes taques químiques sensibles a la llum?”. De la saturació de píxels a la recerca de la materialitat, oda al gramatge.
El resultat és una petita tria de peces en “estat de trauma”, extretes de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Algunes ampliades i positivades sobre paper, com la nena de primera comunió amb el rostre desfigurat per una hipotètica humitat que li atorga un aire fantasmagòric, o la parella cofoia que resisteix a una taca que amenaça part de l’escena. També hi ha plaques originals malmeses i algunes transformades en caixes de llum, on les ferides són sinuoses línies d’una nova composició. Totes les obres són anònimes i estan sense datar, excepte una de pràcticament negra, signada per l’artista als setanta. Prova que res s’escapa del temps i els efectes de la química.
Només un “però”, Trauma és com un plat de nouvelle cuisine: boníssim però d’un mos s’acaba. La tesi de l’exposició és molt suggeridora i justament per això una s’esperaria un recorregut més extens per aquesta proposta d’arqueologia visual, amb múltiples obres que exemplifiquessin els diferents estadis d’una foto malalta. Malgrat tot, qui pot resistir-se a una exquisidesa, per petita que sigui?