La dissidència nostàlgica

Els Astrud canten que “la nostàlgia és una arma” i potser tenen raó quan diuen que “el millor moment de les coses és quan encara no han passat”, quan tot són futuribles i no hi ha experiència per evocar ni mitificar. Estem envoltats de records que no hem viscut, d’històries pretèrites que conservem en la memòria col·lectiva com a fonaments per a la construcció de futurs alternatius.
A 'La dissidència nostàlgica', la comissària Joana Hurtado s’aferra als postulats de la teòrica Svetlana Boym i reclama una enyorança reflexiva, lluny de commemoracions: “Cal que ens preguntem en nom de qui, com i per què mirem enrere. Nosaltres decidim quin ús fem del passat, si el volem monolític, unívoc i museïtzat, o si per contra, el volem plural, crític i obert al futur”. El que hi trobareu és un exercici de nostàlgia heterodoxa, on els artistes recorren al passat per traçar nous relats; qüestionant la veracitat dels arxius, la desmemòria, les interpretacions i els equívocs intencionats.
Anri Sala interroga sa mare sobre unes imatges sense so on apareix al costat del dictador albanès Enver Hoxha. Deimantas Narkevicius manipula les filmacions del desmantellament d’un monument a Lenin. I Roger Guaus estableix un emotiu diàleg fotogràfic amb el seu pare. No hi podia faltar un tastet del còmic 'Here', de Richard McGuire, que explica allò que ha passat i passarà al racó d’una habitació al llarg de' milers d’anys. De fons, gràcies al vídeo d’Ange Leccia, sona una versió de 'Logical song de Supertramp, convertint-se en la banda sonora perfecta d’una melancolia aliena.