L'aigua és la xarxa

“Be water, my friend”. Recordeu l’anunci on Bruce Lee pronunciava aquesta sàvia sentència? Jo sí que el recordo... però encara no l’he entès. Visito la galeria +R atret pel títol de la coŀlectiva que presenten Rocío SC i Ana Mas: 'L’aigua és la xarxa'. A veure si ara m’hi entenc millor. De l’exposició en dic coŀlectiva perquè hi participen tres artistes, i tres són ja multitud: Mónica Fuster, Eva Lootz i Xavi Deu.

A l’entrada, hi ha una gran catifa de paper de Capellades. Al paper hi ha crescut la paraula 'Incertidumbre'. Fa calor i les llavors de mostassa fa dies que van germinar. Ara es panseixen lentament. La idea, però, em sembla fantàstica: sota el paper, a mode d’entrepà, s’hi van incrustar llavors. A la inauguració es va regar el paper i, a poc a poc, va anar apareixent el mot. Aquesta acció tan natural va més enllà de la ‘pensada’. Ens parla de Heisenberg i de la interacció del concepte amb la seva materialització, de la semàntica amb l’acció.

La Mònica Fuster reprèn la tradició alquimista del XVII tot emprant el dibuix i la botànica en projectes alhora heterodoxos i referencials. Gravadora i jardinera, no deixa de sorprendre amb els seus treballs sobre geometria i color. Eva Lootz entén l’aigua com a instrument relacional. A un dibuix seu pertany el títol de la mostra, però ens sorprèn també en una tríada de caixes de llum que presenten vistes aèries de les conques fluvials dels rius Guadalquivir, Guadiana i Tajo. No sé si s’ensumava l’ensulsiada recent de Madrid amb els regadors de l’Ebre, però s’ha estalviat la polèmica...

Si observem el sistema limfàtic d’una persona, veurem que s’hi assembla molt. Els capiŀlars són com rierols que desemboquen en cabals més amples, camins que comuniquen present i passat, nord i sud, i que transporten aquest perpetu esdevenir que és l’aigua. Una sèrie de dibuixos d’Eva Lootz amb inscripcions filosòfiques juguen amb el record de les iŀlustracions de llibres escolars, atles, anatomies... i recorden procediments de les primeres avantguardes. Per la seva banda, Xavi Deu ens ofereix una visió més fosca de l’esdevenir natural.

'Anomenar' consisteix en un metacrilat amb forats de bala. El dispositiu per inutilitzar una arma incorpora un capoll de seda al gallet d’una escopeta. Com deia la meva àvia: “Si vols fer-te una truita, bé caldrà trencar alguns ous”. I això, permeteu-me, té més sentit que les parides de Bruce Lee. Oi?