Les 12 obres d’art imprescindibles del MNAC

Podríem dir que tot va començar a Taüll, i per això les pintures murals de l’absis de Sant Climent encapçalen aquesta llista. Són una de les obres més representatives del romànic i fan del MNAC un museu únic al món, per la quantitat i la qualitat de pintures murals romàniques que hi ha a les seves sales. La pintura pertany al conjunt de l'església de Sant Climent de Taüll de la Vall de Boí, lloc on es troba la concentració més gran d'art romànic de tot Europa (hi ha una església per cada 25 km!) però ara si voleu veure les pintures originals, cal fer via cap al MNAC. En una sala tènuement il·luminada (perquè us sentiu com el camperol que anava a professar la seva fe a l’església del poble) els colors estridents de les pintures sembla que facin sortir de la paret un Déu que tot ho veu. També hi apareixen els quatre evangelistes, els apòstols, sants i la Mare de Déu, així com algunes escenes de l’Antic i el Nou Testament. Busqueu-hi la Mà de Déu (Dextera domini) i l’Anyell de Déu (Agnus dei) entre les línies geomètriques, els plecs de les túniques i les mirades hieràtiques de tots els personatges. 

Podríem parlar del romànic català durant hores, però en aquesta llista només hi farem lloc per una altra peça. Aquesta és una escultura que no passa desapercebuda perquè, com explica el Cap de Col·leccions del MNAC, “se’n conserva la policromia i, situada al costat de la resta escultures romàniques pitjors conservades, és fàcil veure que és especial”. És una talla en fusta de mitjan segle XII que representa crist a la creu, amb els ulls oberts i una túnica llarga de sanefes vermelles i blaves (alguns dels pigments utilitzats, com el de lapislàtzuli i el cinabri, eren molt preuats en aquella època!). La Majestat Batlló us cridarà l’atenció entre mares de déu i altres figures devocionals de fusta. Atanseu-vos-hi per veure de prop els pigments gairebé mil·lenaris i fixeu-vos en la barba i els cabells de crist: algú va dedicar hores i hores a treballar la fusta perquè no li quedés cap pèl fora de lloc. 

Del recolliment del romànic a la grandiloqüència del gòtic. Sense sortir del museu podeu entrar en una catedral gòtica i meravellar-vos davant dels seus sostres alts, recoberts amb volta de creueria. Per fer-ho només cal donar un cop d’ull a la Mare de Déu dels Consellers, una pintura a l’oli que Lluís Dalmau va fer l’any 1445 i que representa els cinc consellers del govern municipal de Barcelona (pintats del natural!) envoltant la Mare de Déu. “És la viva imatge del poder de l’època”, il·lustra Vallès. Aquesta obra va significar un canvi de paradigma pel gòtic català perquè l’ús de la pintura a l’oli comença a desplaçar la tècnica medieval del tremp d’ou. Lluís Dalmau va ser l’encarregat de dur aquestes innovacions a Catalunya després que Alfons el Magnànim, de qui era el pintor oficial, l’enviés a Flandes, on va poder conèixer al famosíssim pintor flamenc Jan van Eyck. Dalmau va treballar amb ell al seu taller i en va aprendre el llenguatge realista, la minuciositat i la fidelitat en el retrat dels personatges. A diferència de les obres romàniques, aquí Dalmau exhibeix la capacitat de crear profunditat en el paisatge: si guaiteu per la finestra, una vall frondosa amb corriols d’aigua fresca s'estén cap a l’horitzó, d’on emergeixen castells, torres i altres edificis en la llunyania. Hi ha detalls per donar i per vendre. 

L’esplendor de l’època medieval del MNAC dona pas a una oferta més minsa d’obres renaixentista i barroques, d’entre les quals Eduard Vallès en destaca aquest grup escultòric atribuït a Damià Forment, que és un dels més interessants que es van fer a Catalunya durant el segle XVI. Procedent de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona, el conjunt “són 12 escultures d’alabastre, tot i que a sala només se n’exposen 8”, que representen una escena bíblica força particular: el moment en què la Mare de Déu deixa el món terrenal, envoltada dels apòstols, que ploren la seva pèrdua. Després, Maria ascendeix en cos i ànima al cel, però l’escultura se situa en aquest moment previ a l’ascensió de la Mare de Déu. La figura central, la de Maria, es va perdre i, per tant, a sala només hi trobareu alguns dels apòstols consternats. Forment va saber capturar la tristesa profunda d’aquests personatges en la seva mirada, que giren cap a terra o cap al costat, per evitar fer contacte visual entre ells. Els seus cossos, però, s'entrellacen i s’abracen per consolar-se. 

El Greco, un dels genis de la pintura universal, és present a la col·lecció del MNAC. En aquesta obra, el pintor va retratar la reconciliació entre els apòstols Sant Pere i Sant Pau. Amb la paleta cromàtica que el caracteritza, plena de tons àcids verds i rosats, el pintor de Creta va generar una imatge icònica; la de les mans entrecreuades dels sants, que no arriben a tocar-se, com si la reconciliació no s’hagués arribat a completar. A l’altra mà, Sant Pere hi duu les claus del cel, com acostuma a fer el personatge, i Sant Pau subjecta l’espasa, el seu atribut. Els rostres són tan estilitzats que freguen la deformació: es diu que el pintor ho va fer així per copsar l'espiritualitat dels personatges. 

Aquestes dues obres van en parella perquè l’estil, la tècnica, les mides i la procedència indiquen que Tiepolo les va concebre com un duo pictòric. Ambdues tenen el carnaval de Venècia com a escenari i ens permeten mirar pel forat del pany els costums i tradicions d’aquesta ciutat: a ‘El xarlatà’, la multitud elegant i emmascarada escolta aquest personatge entabanador i, a ‘El Minuet’, Pantalon i Colombina dansen aquesta música tradicional al jardí d'una vil·la veneciana. A més, la parella pictòrica també té un altre element en comú: forma part del llegat Cambó del MNAC. És a dir, provenen de les col·leccions que Francesc Cambó va anar nodrint de d’obres d’art europeu des del segle XIV fins a l'inici del segle XIX, amb l’objectiu de completar les reserves del Museu amb obres dels grans mestres de la Història de l’Art. Gràcies a aquest llegat, a les parets del MNAC no només hi llueix aquest duo pictòric sobre l’alegre vida veneciana, sinó que també s’hi poden veure obres de Velázquez, Zurbarán, Tintoretto, Rubens, Ticià o Goya. 

La Vicaria és un d’aquells quadres per ser mirats durant hores i hores. Fortuny, que durant la seva època va ser un artista reconegut a l’altura de Goya, demostra un virtuosisme encisador representant escenes ambientades al segle XVIII. El quadre és una mostra de la pintura anomenada "preciosista", on el detallisme prodigiós, el rigor i l’erudició manen per sobre de cap altre criteri. Tot i que l’obra és d’una mida petita, Fortuny va representar-hi a la perfecció una escena complexa: la signatura d'un matrimoni en unes oficines eclesiàstiques. Fortuny ens convida a focalitzar-nos en un punt concret, el de la signatura del contracte matrimonial, però ràpidament ens adonem que, més enllà de l’escena principal, l’obra és un cau de sorpreses. L’artista va ajuntar-hi diverses classes socials per poder-ne retratar minuciosament la vestimenta. L’esforç que requeria una obra com aquesta era tal, que la que veiem exposada al MNAC era una segona versió de Fortuny qui, no content amb la primera, va voler polir encara més el seu virtuosisme amb el pinzell. Aquesta segona versió li va portar a l’èxit a París, on es va convertir en un dels artistes més valorats pels col·leccionistes americans d’aleshores.

Miquel Blay, artista olotí, va concebre ‘Els primers freds’ durant la seva etapa de formació, tot  adoptant un estil naturalista. Buscava, doncs, representar una escena amb el màxim realisme possible. La composició escollida va ser la d’un avi i una neta d’una família pobra, que passen fred a l’hivern: lluny de centrar-se en la tendresa d’aquesta escena familiar, Blay va voler posar tot l’èmfasi en el patiment humà. Per fer-ho, va esculpir en una sola peça massissa de marbre esforçant-se en el tractament anatòmic, per fer-lo d’allò més realista: ressaltant les arrugues, la barba, els plecs de la pell i el rostre de l’home vell, que té els músculs i la mandíbula tensada. Per la figura de la nena, Blay va voler jugar amb una tècnica modernista, la del non finito o esfumat, d’influència rodiniana, que emfatitza el contrast entre l’experiència vital dura de l’home i la innocència infantil. La peça va inspirar el poeta Joan Margarit, que va publicar un recull de poesia tot homenatjant l’escultura i fent-la servir de punt de partida per parlar del pas del temps. I una última curiositat: inicialment, Blay va concebre l’obra amb els dos personatges vestits, però companys de professió el van animar a deixar les figures nues per incrementar el realisme del conjunt escultòric. 

Olga Sacharoff va néixer a Tbilisi però es va establir a Barcelona fugint de la I Guerra Mundial, juntament amb el seu marit, el fotògraf Otho Lloyd. La ciutat la va marcar artísticament: va formar part del noucentisme català desenvolupant un estil inconfusible que li va donar un nom en l’escena artística internacional, on la natura i els animals hi tenen un important protagonisme simbòlic. Aquest autoretrat, doncs, és la seva carta de presentació pels visitants del MNAC que vegin les seves pintures per primera vegada: els colors plans i vius, la pinzellada fosa i l’estil dibuixístic la fan una artista singular, amb una mirada particular, que va més enllà de les categories d’”infantil” i “naïve” a les quals inicialment se la va voler encotillar.

Hi ha obres d’art més grans que elles mateixes, que queden en l’imaginari col·lectiu i contenen el mateix significat per a tothom. Aquesta la representació singular i emblemàtica del modernisme català: a la imatge hi apareixen el mateix Ramon Casas (amb pipa, al davant del tàndem) i Pere Romeu (al darrere) bàrman del bar Els Quatre Gats, tot pedalejant per la ciutat de Barcelona. Durant un temps, la tela decorava la cerveseria, que s'havia convertit en un lloc de trobada dels artistes i intel·lectuals modernistes i de generacions posteriors, com el mateix Pablo Picasso. L’obra va aconseguir la categoria d’icònica perquè era, alhora, un cartell i una pintura, i sintetitzava els codis visuals d’aquestes dues disciplines. L'any 1901 es va substituir la tela per una altra que representava els mateixos personatges en cotxe, ja que l’artista va considerar que l'automòbil era un vehicle més propi del segle xx.