Lluís Hortalà. Il y a bien du monde aujourd’hui a Versailles

Després de potinejar la iconografia paisatgística de Montserrat, l’escalador/artista Lluís Hortalà (Olot, 1959) ha transformat la galeria RocíoSantaCruz en un showroom de lloses de marbre.
Tot plegat és un miratge, un 'trompe-l’oeil'. Però no hi manca alquímia, en el joc d’Hortalà. Tanta com en la tremenda pressió i altes temperatures que converteixen simples rocs de calcita en vetes de marbre destinades a decorar la materialització dels somnis de poder de la humanitat: del Partenó als palaus de Kim Jong-il. No oblidem que de les ruïnes dels imperis, els bàrbars n’extreien el marbre per fabricar calç...
'Il y a bien du monde aujourd’hui à Versailles' és el títol de l’exposició, i la frase que va adreçar una nouvinguda Maria Antonieta a la veterana cortesana Madame du Barry, l’amant de Lluís XV. Hortalà en recrea les respectives xemeneies palatines, hiperrealistes enganys la mida de les quals ens revela la guanyadora d’aquest enrevessat desafiament. Una frase lleugera, etèria, banal, que sentenciarà el destí de Polònia mitjançant la seva partició.
Al seu costat, una pila de lloses de marbre idèntiques a les que van viatjar, literalment, de Vaux-le-Vicomte a Versalles, mentre el rei engarjolava el seu propietari i li manllevava arquitecte i decorador.
Els marbres hiperrealistes d’Hortalà són, en realitat, olis damunt tela fruit de sis mesos d’aprenentatge a la millor escola de 'trompe-l’oeil' de Bèlgica, el país de Magritte. Les subtils vetes del marbre recorden els 'dripping' gestuals de Pollock, imposats a Europa pels Estats Units en prevenció d’iconografies ideològicament esquerranoses... Tan imposats com el destí de Polònia. El país, no el programa.