Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme

Fins a la dècada del 1930, la professió d’artista era cosa d’homes. Aquí, podríem comptar amb els dits d’una mà el nombre de dones artistes que fins aleshores s’havien guanyat el pa pintant... I ens en sobrarien quatre. A sobre, l’obra de Lluïsa Vidal (1876 - 1918) va caure en l’oblit pocs anys després de la seva mort a causa de la mal anomenada ‘grip espanyola’.
Com que mai no és tard quan arriba, el MNAC ha recuperat la seva obra en una magnífica retrospectiva que ens permet redescobrir, més enllà de les virtuts tècniques i estètiques de Vidal, una mirada inèdita de la condició femenina de principis del segle XX.
El cas de Lluïsa Vidal és força atípic. Digne de novel·la. El pare, Francesc Vidal, és un dels principals moblistes del modernisme. Les germanes Vidal són multitud i el pare les educa perquè es puguin valdre professionalment, sense cap home que les confini a la vida domèstica. Lluïsa Vidal arribarà a passar un any sola a París per formar-se al taller d’Eugène Carrière, per bé que la seva influència més evident són Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Finalment, el pare embogeix i Lluïsa es fa càrrec de la família.
Vidal es guanyarà la vida com a retratista i com a il·lustradora de revistes com 'Feminal'. Les seves escenes protagonitzades per dones ens transmeten un univers inèdit, d’actituds i mirades que només una dona podia captar. Una mare que té cura del seu fill malalt, una violoncel·lista descansant o una nena que fa una cosa tan revolucionària com llegir... escenes que ens impliquen en la seva familiaritat.