Los mares del Tiki

Charris (Cartagena, 1962) no enganya. Podríem adscriure’l al corrent del realisme brut postmodern. Figuratiu referencial, gran admirador d’Edward Hopper, hàbil diseccionador del fetitxisme avantguardista i gran iŀlustrador del desencís postutòpic que s’ha instaurat entre nosaltres a cop de pensament únic. Ens fa sentir, davant les grans fites del segle XX, com un adolescent davant les seves joguines d’infantesa arrenglerades... estranys, desencaixats i fins i tot amb unes lleugeres basques.
A 'Los mares del Tiki' ens encisa/desencisa amb una visió lletgista del paradís Pacífic enllà: Hawaii, la Polinèsia francesa, Nova Zelanda... Aquella cultura 'tiki' de bars tropicals i motels temàtics, regats amb daiquiris, miniombreŀla de paper i àdhuc una bengala espurnejant. Obviaré quina música hi sona.
Artistes com Gauguin van fugir a aquest paradís del Pacífic per renegar de l’ordre alienador occidental, tot somiant amb un retorn a l’estat del 'bon salvatge'. Els trofeus de cultures alienes van inspirar artistes de l’avantguarda parisenca com Brancusi o Picasso. Poc sospitaven aquests revolucionaris de la Grande Chaumière que a l’illa de Pasqua, per exemple, els bons salvatges havien arrasat absolutament els recursos i convertit el paradís en un infern sense esperança.
Per Charris, l’únic paradís és el fiscal, amb homes de negocis jugant a golf amb bosses d’escombraries farcides de diners, i la millor ruïna contemporània són els automòbils abandonats durant la Segona Guerra Mundial sota una platja de sorra daurada, o fins i tot Carlos Pazos dolent-se davant un espectacle submarí amb falsa sirena, d’aquells que ofereixen a Florida. 'Beatus ille'...