Marta Palau. Els meus camins són terrestres

L’exposició Marta Palau. Els meus camins són terrestres, al Museu Tàpies del 27 de febrer al 17 d'agost, posa ulls sobre l’obra de l’artista catalanomexicana Marta Palau (1934–2022) amb un compendi de dibuixos, pintures i instal·lacions tèxtils, així com objectes del seu arxiu personal. L’exili, la migració o la connexió amb la terra apareixen com a temes centrals i porosos que s’inscriuen en la seva autobiografia i es filtren en la col·lectivitat fins a dia d'avui.

Palau, exiliada a Tijuana el 1941, desenvolupa un llenguatge ple de simbolisme, on la mà, el peu i l’ull esdevenen icones recurrents que evoquen cosmologies arrelades al cos i a la natura. Una espasa de doble tall: la idea de la terra, vinculada tant a l’exili com a l’acollida, entesa com a ferida i com a cicatriu; i la del cos, que expressa el dolor del migrant i la pèrdua, però també la sanació i la capacitat de generar vida.

Obres destacades com Cascada o Ilerda V obren un recorregut que posa en relleu el vincle de Palau amb els teixits. L’exposició també presenta les Naualli —figures femenines de poder espiritual— i peces com Doble muro o Nómadas II, que denuncien les ferides de la migració contemporània.

Com si el món fos un gran entramat de fils, Palau va entrar en contacte amb el tèxtil a Mèxic a través de certes tradicions ancestrals del continent americà, i hi va tornar a connectar mitjançant les seves arrels pageses d’Albesa, en un viatge de retorn a la seva terra natal.

El món és un mocador: el mestre Josep Grau-Garriga, que havia col·laborat amb Tàpies i s’hi havia inspirat, li va transmetre una manera de treballar el tapís més creativa i revolucionària. Una coincidència de noms que desemboca al Museu Tàpies, en una coproducció amb el MUAC de Mèxic.