Max Beckmann

La trajectòria creativa de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950) és conseqüència directa del seu complex periple vital, marcat de manera tràgica per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i, posteriorment, per l’ascens del nazisme a Alemanya i l’exili permanent. L’obra de Beckmann no acaba d’encaixar en cap de les etiquetes que acostumen a servir per endreçar i classificar els artistes del segle passat. Cert és que els seus primers treballs, tot i ser un pèl eclèctics, estan a prop de l’expressionisme i, també, de la nova objectivitat, que demana compromís social. Però l’artista es va esforçar per no integrar-se en cap d’aquests moviments i va decidir anar per lliure, proposant una pintura personal, de tall realista i atenent l’actualitat del moment que li va tocar viure, farcida, això sí, de simbolisme i al·legories. Entre traços gruixuts i una paleta prou generosa, apareixen de manera recurrent màscares, disfresses, personatges circenses de tota mena, així com escenes de sofisticació i natures mortes que desborden la composició per encobrir l’amarga experiència de l’expatriació, com en el cas del tríptic 'Carnaval' (1943) i 'Mascarada' (1948).
L’exposició, que reuneix 49 peces –entre les quals hi ha principalment pintura, una desena de litografies i dues escultures de bronze–, es divideix en dues parts. La primera, molt breu, dedicada als inicis fins a la consagració definitiva, el 1913. D’aquest període en destaca 'Jugadors de rugbi' (1929) i la dolça 'Quappi amb suèter rosa' (1932-1934).
La segona, més extensa, s’endinsa en el repudi i la fugida del creador. El 1937 marca el punt d’inflexió: s’exposen algunes de les seves obres en la mostra d’Art degenerat, organitzada pel govern nazi, i el mateix dia de la inauguració marxa a Amsterdam d’on saltarà, alguns anys després, als Estats Units. El seu art esdevindrà cada vegada més abrupte i enigmàtic, i Beckmann ja no tornarà a trepitjar el seu país.