MiróMatisse. Més enllà de les imatges

Hem vist el pòster ‘Nu blau’ de Matisse a les parets de cafeteries, habitacions i sales d’espera. Per la ciutat, ‘La dona i l’ocell’ ens fa de brúixola: si l’escultura treu el cap entre els terrats, sabem que ens acostem a la frontera entre Hostafrancs i l’Eixample. Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra. 

La Fundació Joan Miró estrena una exposició que porta el nom de “MiróMatisse. Més enllà de les imatges’ perquè precisament vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors. La mostra exposa les relacions profundes i constructives entre Miró i Matisse, que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. Partint d’una base biogràfica (podrem saber com van descobrir-se, qui els va posar en contacte i què opinaven sobre les obres de l’altre) l’exposició agrupa sota el mateix sostre obres d’art aquests dos artistes aparentment oposats. 

Les diferències són innegables: pertanyen a dues generacions diferents, se’ls associa a diferents estils artístics (el fauvisme en el cas de Matisse i el surrealisme en el de Miró) i, sobretot, se’ls atribueixen diferents concepcions estètiques. Si bé Matisse defensava un art que vetllés per “l’harmonia decorativa”, que havia de confortar i acompanyar l’espectador, Miró va proclamar l’assassinat de la pintura. A les sales de la Miró, però, es fa evident que els dos van basar la seva creació en una crítica profunda de la tradició de les imatges a Occident.

Per aquest motiu, Miró i Matisse es van reconèixer i admirar, més enllà de les imatges. Ara bé "no van arribar mai a imitar-se", explica Rémi Labrusse, comissari de la mostra. L'exposició ens mostra preocupacions comunes i interessos compartits, com la inspiració que els dos van rebre pel paisatge mediterrani i la costa catalana (Colliure com a bressol del fauvisme en Matisse, i les platges de prop de Mont-Roig del Camp en Miró) o la fascinació pel valor intrínsec dels objectes quotidians, que tots dos van plasmar en les seves natures mortes. 

D'altra banda, la mostra ens permet aprofundir en l'admiració per demostrar que "Matisse va aprendre de Miró tant com Miró va aprendre de Matisse". Primer va ser un jove Miró que va escriure sobre l'esperit i la força fauvista de Matisse en els seus quaderns. Però cap als anys 30, quan Matisse era un artista reconegut i consolidat, va patir una crisi creativa. Va trobar en Joan Miró, que en aquell moment començava a despuntar, un interès que el va ajudar a trobar motius per a continuar creant després de la Primera Guerra Mundial.

I qui els va posar en contacte? Doncs aquí entra en joc la figura de Pierre Matisse, marxant d'art i fill de l'artista, que va dedicar-se a promocionar l'obra de Miró als Estats Units. Gràcies a aquesta figura, els dos creadors es van conèixer, es van cartejar, i es van enviar obres. Tenim constància que Matisse va observar de prop l'obra de Miró: fins i tot li va demanar al seu fill que n'hi enviés dues per a tenir-les a casa seva. 

La mostra acaba amb una 'Sala d'espera': un espai de mediació a càrrec de les artistes Clàudia del Barrio i Anna Irina Russell que parteix de la pregunta: "Què feien Miró i Matisse quan no estaven creant?". La sala, amb coixins en forma de les formes orgàniques de Matisse, convida el visitant a valorar altres moments del procés creatiu com el descans o la contemplació amb una pantalla interactiva que simula la sala d'espera d'un videojoc.