Hem vist el pòster ‘Nu blau’ de Matisse a les parets de cafeteries, habitacions i sales d’espera. Per la ciutat, ‘La dona i l’ocell’ ens fa de brúixola: si l’escultura treu el cap entre els terrats, sabem que ens acostem a la frontera entre Hostafrancs i l’Eixample. Miró i Matisse van transcendir el seu context i van esdevenir icones de l’art. Per això, a vegades, les imatges els fan ombra.
La Fundació Joan Miró estrena una exposició que porta el nom de “MiróMatisse. Més enllà de les imatges’ perquè precisament vol qüestionar els clixés sobre aquests dos creadors. La mostra exposa les relacions profundes i constructives entre Miró i Matisse, que van quedar plasmades en les seves concepcions de l'art i les seves obres. Partint d’una base biogràfica (podrem saber com van descobrir-se, qui els va posar en contacte i què opinaven sobre les obres de l’altre) l’exposició agrupa sota el mateix sostre obres d’art aquests dos artistes aparentment oposats.
Les diferències són innegables: pertanyen a dues generacions diferents, se’ls associa a diferents estils artístics (el fauvisme en el cas de Matisse i el surrealisme en el de Miró) i, sobretot, se’ls atribueixen diferents concepcions estètiques. Si bé Matisse defensava un art que vetllés per “l’harmonia decorativa”, que havia de confortar i acompanyar l’espectador, Miró va proclamar l’assassinat de la pintura. A les sales de la Miró, però, es fa evident que els dos van basar la seva creació en una crítica profunda de la tradició de les imatges a Occident. Per aquest motiu, Miró i Matisse es van reconèixer i admirar, més enllà de les imatges.