Pedro G. Romero. Máquinas de trovar

És un ocell? És un avió? No. És Pedro G. Romero (Aracena, 1964), comissari, escultor, pintor, expert en flamenc, performer, autor teatral, guionista, crític d’art, editor i assagista, entre altres competències.
Quan l’Espanya oficial (concepte) vol donar-se-les d’intel·lectual contestatària, envia el Pedro a donar la cara. Aquest abril van enviar-lo a Atenes, a la Documenta 14 –cocelebrada amb Kassel– a cantar les excel·lències de 'La farsa monea'. I mentrestant, com diuen als còmics, Pedro G. Romero presenta les seves 'Máquinas de trovar' a la galeria Àngels.
Què faig? Us descric les quatre peces que s’apleguen sota l’epígraf de la maquineta? Breument: pintures i fotografies retocades pertanyents a la sèrie 'La secció àurea' (1990); 'Les pedres' (2017), una edició de Tinta Invisible on l’autor se’n fot d’un dels pares del conceptual, Joseph Kosuth, les seves cadires i definicions de diccionari; el collage sonor 'Quatre parets' (1999), i la videoinstal·lació 'Les espases', un work in progress que va arrencar el 2016.
Intentar explicar-vos de què van aquestes obres seria com explicar-vos de manera racional l’argument de la darrera temporada de Twin Peaks. Inútil. La cosa va sempre de la persistència de la imatge i els seus significants, de l’autoria i el seu revers. Una sèrie de persones juguen amb el concepte de les espata dantza basques (o danses de sabres a la resta del món). L’un medita, l’altre empra un pal de selfie, hi ha qui imita Scaramouche, i un altre... No ho sé. No me’ls vaig acabar. Tampoc no cal que us ho expliqui tot. Ja m’enteneu.